Enderrock
TV3

Bon Nadal i feliç any nou
Amics/as, malgrat tot.



Àfrica- Geseende Kerfees a 'n gelukkig
Albània- Gëzuar Krishlindjet Vitína i Ri!
Alemanya- Fröhlich Weihnachten und ein glücklich Neues Jahr!
Armènia- Shenoraavor Nor Dari yev Soorp Janunt
Asturias- Bones Nadal & Gayoleru anu Nuevu!
Bèlgica- Zalig Kertfeest
Brasil - Feliz Natal! Feliz Ano Novo!
Bulgària- Tchestita Koleda i Shtastliva Nova Godina
Croàcia- Sretan Bozic
Dinamarca- Glædelig juliol og godt nytår
Eslovènia- Srecen Bozic
Egipte- Colo sana wintom Tiebas
English- Merry Christmas o Happy Christmas and a Happy New Year
Esperanto- Gajan Kristnaskon & Bonan Novjaron
Eslovènia- Srecen Bozic
Espanya- Bon Nadal i Pròsper Any Nou
Estònia - Rooms Jõulupühi ja Head Uut aastat
Finlàndia- Hauskaa Joulua
França- Joyeux Noël et Bonne Année!
Gal- Nadolig Llawen
Galícia- Bon Nadal i Bo Ani Novo
Grècia- Kala Christougenna Ki'eftihismenos O Kenourios Chronos
Hebreu- Mo'adim Lesimkha
Hispanoamèrica- Bones festes, Bon Nadal
Holanda- Hartelijk Kerstroeten
Hongria- Kellemes karácsonyi ünnepeket és Boldog újévet!
Indonèsia- Selamat Hari Natal & Selamat Tahuna Baru
Iraq- Idaho Saida Wa Sanah Jadidah
Irlanda- Nodlig mhaith chugnat
Itàlia- Buon Natale e Felice Anno Nuovo
Japó - Shinn omedeto. Kurisumasu Omedeto
Llatí - Pax hominibus bonae voluntatis
Lituània- Linksmu Kaledu anar laimingu Nauju metu
Luxemburg- Scheier Krëschtdeeg an e scheint Nei Ostres
Malàisia - Selamat Hari Natal donen Tahuna Baru
Mèxic- Bon Nadal
Nova Zelanda (Maori)- Meri Kirihimete
Noruega- Gledelig juliol
País Basc - Zorionak eta Urte Berri On!
Polònia- Wesołych Świat Bożego Narodzenia i szczęśliwego Nowego Roku!
Portugal- Boas Festas e um Feliz Ano Novo
Romania -- Craciun fericit si un An Nou fericit!
Rússia- Pozdrevlyayu s prazdnikom Rozhdestva is Novim Godom
Sèrbia- Hristos es rodi
Somàlia- CIID wanaagsan iyo Guariu cusub oo fiican.
Suècia- God juliol och Gott Nytt ar
Tahiti - Ia ora i te Noere i ia ora na i te matahiti 'api
Tailàndia- Sawadee Pee mai
Turquia- Noeliniz Veu Yeni Yiliniz kutlu olsun
Ucraïna -- Veseloho Vam Rizdva i Shchastlyvoho Novoho Roku!
València- Bon Nadal i feliç any nou
Vietnam- Chung Mung Giang Sinh - xuc Mung Tan Nien

Gràcies Santsalva per la informació.

Catalunya & Argentina.

Cinquanta televisions de tot el món donaran el partit en directe Catalunya & Argentina.

Visca la diferencia

Entretant esperem el nou espectacle llits de Pla, Llach, Danés i Lídia Pujol seguim gaudien de la sempre sorprenent originalitat de l’ Albert.

Juerga catalana

Bona nit, molt bona nit:
me'n vaig al llit, estic borratxo, sóc feliç...

Fa tres dies que no dormo,
quatre o cinc, no me'n recordo,
em vaig trobar al Quimet a Isona,
vens al bar a fer una copa?
que me'n vull anar dormir d'hora

La seva xicota ens mana
aneu a tirar la basura
dins del cubell de la brossa
però el Quimet agafa el cotxe
rumm... la Pobla de Segur

I vuit o nou o deu cubates
a un garito que hi ha al centro...
i quan ja estàvem mig borratxos
mos vam dir anem a fer corbes
¡fes-te un porro ara mateix!

Ja que estàvem pel Pallars
vam anar Sort a comprar
loteria a ca La Bruixa
per poder seguir la juerga
fins Nadal...

I després cap a Puigcerdà
i allà dalt de la muntanya
vam parar a fer una pixada
però vam veure com florien
bolets a les cagades

Això són bolets d'aquells
que me fan girar el cervell
ens hem vam menjar uns dos cents
¡Puja al cotxe! Adéu Cerdanya,
tornem anem cap a la Seu d'Urgell

Si no es fan gaires barreges
els bolets no pugen gaire
però amb uns porros i uns cubates
i amb un parell o tres de ralles
pugen que és una passada
I en comptes de tornar a casa
vam xupar-nos la Collada de Tosses d'una tirada,
i no sé com vam petar a Berga
i vam conèixer a dues nenes.

A Puig-Reig ens vam fer uns whiskys
i després vam pillar uns èxtasis
per fer-nos a les titis
una treballava al súper
l'altre tenia molt de vici

I un polvet vora del riu
i la lluna que ens somriu
jo sóc un gran fan del sexe
Això és perfecte, tías buenas, mucha droga
Dale fuerte!

I que feliç! Cagüen la puta
i aquest cop he estat de suerte
Que resàvia és la natura
que ens cria i també ens ajunta
L'un per l'altre això mai para, no...

Adiós muy buenas amiguetes!
marxem cap a Vic per feina,
i al casino a fer uns cubates
vaig vomitar a la façana
de la Casa Tarradellas.

Ja tornàvem des de Vic
i a la rotonda d'Hostalric
ens va parar la policia.
—Puto control d'alcoholèmia
Verge Santa! Quina angúnia!

Però el Quimet treu la pistola
i tirant tiros als pitufos
—¡Jo me cago en els controls!
i aviso als mossos d'esquadra
¡que no me toquin més els ous!

Collons Quimet! ... que fort que vas...
¡T'has cargat tres policies!
Em sembla que t'has passat.

Vinga vámonos,
cagant hòsties cap a Breda
para al bar, pilla benzina
i una mica d'heroïna
No hi ha res com el cavall
per tirar el susto cap avall

I una mica més calmats
vam robar per si de cas
un altre cotxe per fugir,
vam canviar el golf GTI
per un Mercedes, johete!

Reconec que vam fer voltes
per arribar a Barcelona
¡Què boniques són les platges de Girona,
des de Blanes fins a Tossa i Cadaqués!

I un vell pescador ens digué
que ens van veure per Lloret
però si us he de ser sincer
no me'n recordo de res
o sigui, que va estar molt bé!

De Sant Pol fins a la Mina
hi ha un camí secret
que et porta directe cap a la glòria
De les Rambles al Kentucky
passa la plaça del tripi
Ves al Harlem i al Glaciar
després cau pel Sidecar,
pel Jamboree i al Luz de Gas.
No és gran cosa la ciutat
cada cop està més sosa
I aquest cony de Barcelona
a mi em sembla més cada cop
com un poble de mala mort.

¡Anem-se’n de la capital!
¡Anem-nos que se'ns fa tard!
foten corbes pel Garraf
amb les motos que hem robat
sense faros i torrats.

Collons quin cego que portem!
Collons que bé que ens ho passem!
Com el Vallès no hi ha res,
excepte el vi del Penedès.

Un martini a Vilafranca
¡Visca el Barça i Vilanova!
de Reus cap a Tarragona
Se'ns acaba Catalunya
¡Anem-nos-en cap a Tortosa!

Què bonic que es pon el sol!
darrera de la xemeneia
de la nuclear d'Ascó...
Jo sóc d'un racó de món
que l'ha putejat tothom.

—Ja estic fart de veure món—
me va dir el Quimet tot moix
Catalunya ha crescut molt,
és el país més gran de tots
i el meu poble és el millor.

Vull tornar amb els meus porcs
arriba el moment solemne
Jo em sincero, ell es sincera
—No som res Quimet, de veres
va, tornem cap a caseta.

Sempre hi ha un moment de juerga
que un es mira i després pensa
el perquè de l'existència.
¡Va deixa't de tantes hòsties!
¡Vas passat de cocaïna"

Anem dormint cap a Vallclara
la piscina a fer un cubata
esmorzar a la Panadella
i per baixar la ressaca
dos gintònics a Igualada.

Tothom sap que al Montserrat
és on viu la Moreneta
però als nens de l'escolania
els vesteixen amb faldilles
i els confons amb una tia.

I del cego que portàvem
ja casi que ens els follàvem
¡Menos mal gràcies al bisbe!
no toqueu la criatura
que és un nen no és una tia

Cagon déu, cagon el bisbe
que ens està aixafant la festa
Catalunya, quina merda!
Cervera, Agramunt, Artesa
i per fi arribem a Isona

Vam anar a tirar la basura
al cubell que hi ha a la plaça
i a rastres vam tornar a casa
—No ha estat mal, Quimet, la juerga—
Aquesta juerga catalana…
Albert Pla

NO ENS DIVIDIRAN

Aquesta sí que és bona, ara resulta que els històrics referèndums de diumenge passat només van ser una manifestació, una mena d'esclat de rebuig a la propera sentència del Constitucional sobre l'Estatut. Coi, jo em pensava que en les manifestacions s'hi duien pancartes i que s'hi cridaven eslògans i no pas urnes i paperetes. Però, és clar, la capacitat d'alguns a l'hora de tergiversar la realitat en benefici propi és infinita, perquè les manifestacions es fan al carrer i les votacions en col•legis electorals. Però, bé, què hi farem, sempre n'hi ha que no es volen enfrontar amb els fets i que els oculten sota bonics vestits regionals a la manera de l'antiga Coros y Danzas.
Però amb aquest inici m'oblidava de felicitar tots aquells i aquelles que d'una manera cívica, desinteressada i - per què no dir-ho?- patriòtica, s'han mobilitzat en tants pobles i ciutats perquè l'organització d'aquestes consultes fos un èxit sense precedents. El reconeixement que els han negat Espanya i els seus mitjans de comunicació l'han obtingut sobradament tant des de la BBC, Le Monde i Libération com des de moltes més cadenes de televisió i diaris d'arreu del món. I és ben curiós que una demostració de civisme i d'organització tan destacable, de societat civil democràtica i lliure expressant-se amb total llibertat d'una forma tan digna, hagi estat ocultada i menystinguda a l'Estat espanyol i en canvi elogiada i posada com a exemple a Europa i arreu del món. Però també cal ser conscients que el 13D ha estat un cop de puny a la sacrosanta unitat d'Espanya difícil d'entomar i que això fa mal. Ara bé, que es preparin, perquè en vindran més.
Dit això, però, recordem que l'antiga Roma era temuda no només per les seves legions, sinó també per la seva política de divideix i venceràs. És a dir, que ara, després del 13D i abans dels propers referèndums, Espanya i els seus servents a Catalunya (que n'hi ha molts) intentaran de totes les maneres possibles que la unitat de la nostra societat civil es trenqui, es fragmenti en bàndols i segments de lluites internes que l'afebleixin. El mètode, el sistema, és vell de més de dos mil anys. Algunes declaracions de dilluns passat ja apuntaven en aquesta línia: que si hi havia hagut dues plataformes, que si la d'Osona ho havia muntat millor, que si algú en volia treure rèdit polític i personal... Escolteu, no caiguem en aquesta trampa tan i tan antiga, perquè si ho fem, caure-hi de quatre potes, farem les delícies de la indivisible unitat de España i dels seus esbirros. Nosaltres, com a societat civil catalana, democràtica, organitzada, moderna i oberta a Europa i al món, hem d'anar a la nostra, units, fent pinya per al nostre futur com a país independent integrat a la Unió Europea.
L'èxit aconseguit diumenge passat és històric. Alguns l'han volgut desvirtuar inaugurant una línia de metro estatutària i completament constitucional. D'altres, dient de memòria la lliçó dictada des de Madrid, un mateix discurs per a tot Espanya. I fins i tot alguns (completament descol•locats políticament des de fa mesos, de fet des que van deixar de governar) han promès que llegirien atentament els resultats i que els traduirien adequadament. O sigui, seguint la seva línia habitual de parlar molt per no dir res i sobretot no fer res que pugui canviar un escenari que en el fons ja els va bé: ser catalans unionistes i per tant espanyols.
Però deia que el 13D ha estat un èxit i m'atreviria a dir que ha estat un èxit malgrat aquesta patuleia de constitucionalistes, ex-franquistes i unionistes amb Espanya en general. És més, la nostra societat civil els ha deixat enrere, completament de banda en aquesta fita històrica i això posa en evidència la seva mediocritat política a l'hora de recollir els anhels del nostre poble. De fet, caldria preguntar-nos a quin poble serveixen, al nostre, a Espanya, exclusivament als seus interessos i ambicions personals? Un servidor fa temps que ho té molt clar.
De fet, si ens hi fixem una mica, el 13D ha servit més que res per posar en evidència la seva insostenible, insuportable mediocritat política i fins i tot personal a l'hora de fer un mínim servei al nostre país. Ara bé, tenen tanta poca vergonya que el dia que es proclami la independència de Catalunya es clavaran cops els uns als altres per sortir al balcó al costat de l'autoritat (?) encarregada de proclamar-la. Llavors, quan això passi, que no serà d'aquí a massa anys, llavors sí, seran independentistes i patriotes catalans des del primer dia. Però, entretant, uns llegiran, interpretaran i traduiran (els cal un diccionari?) adequadament els resultats electorals, d'altres inauguraran i encara d'altres repetiran de memòria la lliçó dictada des de Madrid.
Per tant, repeteixo, que no ens enganyin, perquè ara, descol•locats i bandejats com estan de la realitat del nostre país i sobretot del seu futur, intentaran reconduir la situació en favor seu dient i fent el que calgui, sense cap mena d'escrúpol. I compte, perquè el seu marge de maniobra encara és molt ampli. En resum, que ara, més que mai, cal unitat de la societat civil que ha fet possible aquests referèndums, continuar treballant per a un futur lliure del nostre país i sobretot no caure en la divisió interna. No ens dividiran!

Angel de Vega – Diari de Girona

Teories

Un article de Raquel Castillo


Encara que el mal temps que va regnar a la localitat granadina de Alfacar alentir les tasques, els experts esperen que per a finals de desembre es pugui oferir un informe detallat de les conclusions de les tasques d'exhumació, per a les quals es va habilitar una carpa per tal de mantenir la privacitat.
Des del seu començament, res ha transcendit sobre la troballa o no de les restes de Federico Garcia Lorca, del professor Dióscoro Galindo ni dels banderillers anarquistes Francisco Galadí i Juan Arcollas, afusellats tots en agost de 1936, poc després de l'inici de la Guerra Civil espanyola.
No obstant això, comencen a plantejar interrogants sobre si aquesta va ser la veritable tomba del poeta de la Generació del 27.
"Anem a esperar a veure què diuen els científics perquè cessin les especulacions", van dir a Reuters fonts de la Conselleria de Justícia de la Junta d'Andalusia, que van assenyalar que l'informe podria donar-se a conèixer el 29 o el 30 de desembre.
L'estudi practicat al setembre per l'Institut de Geofísica de la Universitat de Granada mitjançant un sofisticat sistema de georadar va revelar l'existència de sis zones d'interès per a l'excavació, a una profunditat d'entre 0,60 i 1,80 metres. D'aquestes, només queden dos per investigar, van confirmar les fonts.
Per al hispanista Ian Gibson, autor de nombrosos treballs sobre Lorca i que ha invertit 45 anys en la recerca de la fossa, la confirmació de la troballa de les restes del poeta seria una recompensa a l'esforç de tota una vida.
"Em sento malalt. Penso en això tot el dia. Temo per la meva salut mental. Són 45 anys de la meva vida ", va declarar Gibson en una entrevista publicada dimecres al diari El País.
Malgrat els dubtes i teories que difereixen en la ubicació de la fossa, Gibson insisteix en la seva credibilitat.
"Segueixo pensant que Lorca hi és, molt a prop d'on ho estan buscant", va afegir. "Per a mi seria un alleujament immens que el trobessin en el lloc que vaig assenyalar, però també em sentiré molt decebut si no ho segueixen buscant. El que vull és saber la veritat, si està o no està i acabar amb això ", va afegir.
La Diputació de Granada va fer en la dècada de 1980 un recull de les dades aportades per diversos experts i investigadors sobre Lorca entre ells Gibson que juntament amb més indagacions i testimonis directes li van servir després a l'Associació de la Memòria Històrica per fer la seva petició i tirar endavant els treballs d'exhumació.
La Junta d'Andalusia sempre ha declarat que l'objectiu dels treballs d'exhumació no era trobar les restes de Lorca, sinó recuperar la memòria històrica i dignificar als assassinats durant i després de la Guerra Civil, que les estimacions situen entre centenars i milers de afusellats.
La neboda del famós autor, Laura García Lorca, ha sostingut en repetides ocasions que la família estava en contra de l'obertura de la fossa, ja que creien que no contribuiria a tancar ferides.
La recent publicació d'un llibre titulat "Lorca, el ultimo paseo", de Miguel Pozo, ha plantejat més interrogants sobre la veracitat de la ubicació de la suposada tomba del poeta i insinua que l'home que va assenyalar a Gibson el lloc en el que estaria enterrat l'autor granadí, conegut com "Manolo el Comunista", podria haver-li mentit.
"No tenia per què, no guanyava res. No era el meu amic, ni em va demanar diners i, per a ell, portar-hi quan ho va fer, era molt arriscat ", va dir l'hispanista.
Sobre les teories que sostenen que la família de Lorca hauria retirat el cos de la fossa poc després de la seva mort, o de la possibilitat que fossin les pròpies tropes franquistes els que ho fessin per evitar la mala publicitat, Gibson també les troba poc probables .
"Si haguessin mogut els quatre cadàvers, haurien d'haver deixat alguna empremta", va sostenir.
De suspendre definitivament els treballs i en el cas que la Junta d'Andalusia decideixi no continuar amb la recerca, podria arribar a complir la profecia que el poeta escrivia a la "Faula i roda dels tres amics", pertanyent a "Poeta en Nueva York "(1929-1930).
"Recórrer els cafès i els cementiris i les esglésies, van obrir les bótes i els armaris, destrossar tres esquelets per arrencar les seves dents d'or. Ja no em van trobar. No em van trobar? No em van trobar ".

Senyors del cap blanc i negre

El Gran Cap Blanc de Washington ha ordenat fer-nos saber que ens vol comprar les terres. El Gran Cap Blanc ens ha enviat també paraules d'amistat i de bona voluntat. Molt apreciem aquesta gentilesa, perquè sabem que poca falta li fa la nostra amistat. Anem a considerar la seva oferta ja que sabem que, si no fer-ho, l'home blanc podrà venir amb les seves armes de foc a prendre les nostres terres. El Gran Cap Blanc de Washington podrà confiar en la paraula del cap Seattle amb la mateixa certesa que espera el retorn de les estacions. Com les estrelles immutables són les meves paraules.

Com es pot comprar o vendre el cel o la calor de la terra? Aquesta és per a nosaltres una idea estranya.

Si ningú pot tenir la frescor del vent ni el fulgor de l'aigua, com és possible que vostè es proposi comprar?

Cada tros d'aquesta terra és sagrat per al meu poble. Cada branca brillant d'un pi, cada grapat de sorra de les platges, la penombra de la densa selva, cada raig de llum i el brunzir dels insectes són sagrats en la memòria i vida del meu poble. La saba que recorre el cos dels arbres comporta la història del pell vermella.

Els morts de l'home blanc obliden la seva terra d'origen quan van a caminar entre les estrelles. Els nostres morts mai s'obliden d'aquesta bella terra, perquè ella és la mare de l'home pell vermella. Som part de la terra i ella és part de nosaltres. Les flors perfumades són les nostres germanes, el cérvol, el cavall, el gran àguila, són els nostres germans. Els pics rocosos, els solcs humits de les cabanes, la calor del cos del poltre i l'home, tots pertanyen a la mateixa família.

Per això, quan el Gran Cap Blanc a Washington mana dir que vol comprar la nostra terra, demana molt de nosaltres. El Gran Cap Blanc diu que ens reservarà un lloc on puguem viure satisfets. Ell serà el nostre pare i nosaltres serem els seus fills. Per tant, nosaltres anem a considerar la seva oferta de comprar la nostra terra. Però això no serà fàcil. Aquesta terra és sagrada per a nosaltres. Aquesta aigua brillant que s'esmuny pels rierols i corre pels rius no és només aigua, sinó la sang dels nostres avantpassats. Si els venem la terra, vostès han de recordar que ella és sagrada, i hauran d'ensenyar als seus nens que ella és sagrada i que cada reflex sobre les aigües netes dels llacs parlen d'esdeveniments i records de la vida del meu poble. La remor dels rius és la veu dels meus avantpassats.

Els rius són els nostres germans, sadollen la nostra set. Els rius carreguen les nostres canoes i alimenten els nostres infants. Si els venem les nostres terres, vostès han de recordar i ensenyar als seus fills que els rius són els nostres germans, i els seus també. Per tant, vostès hauran de donar als rius la bondat que li dedicarien a qualsevol germà.

Sabem que l'home blanc no comprèn les nostres costums. Per a ell una porció de terra té el mateix significat que qualsevol altra, ja que és un foraster que arriba a la nit i extreu de la terra allò que necessita. La terra no és la seva germana sinó la seva enemiga, i quan ja la va conquerir, prossegueix el seu camí. Deixa enrere les tombes dels seus avantpassats i no es preocupa. Roba de la terra allò que seria dels seus fills i no li importa.

La sepultura del seu pare i els drets dels seus fills són oblidats. Tracta la seva mare, a la terra, al seu germà i al cel com a coses que puguin ser comprades, saquejades, venudes com xais o adorns colors. El seu apetit devorarà la terra, deixant enrere només un desert.

Jo no entenc, les nostres costums són diferents de les seves. Potser sigui perquè sóc un salvatge i no comprenc.

No hi ha un lloc quiet a les ciutats de l'home blanc. Cap lloc on es pugui sentir el florir de les fulles a la primavera o el batec de les ales d'un insecte. Mas potser és perquè sóc un home salvatge i no comprenc. El soroll sembla només insultar les orelles.

Què resta de la vida si un home no pot sentir el plorar solitari d'un ocell o el raucar nocturn de les granotes al voltant d'un llac?. Jo sóc un home pell vermella i no comprenc. L'indi prefereix el suau murmuri del vent enfurismat la superfície del llac, i el mateix vent, net per una pluja diürna o perfumat pels pins.

L'aire és de molt valor per a l'home pell vermella, ja que totes les coses comparteixen el mateix aire l'animal, l'arbre, l'home tots comparteixen el mateix alè. Sembla que l'home blanc no sent l'aire que respira. Com una persona agonitzant, és insensible al pudor. Però si venem la nostra terra a l'home blanc, ell ha de recordar que l'aire és valuós per a nosaltres, que l'aire comparteix el seu esperit amb la vida que manté. El vent que va donar als nostres avis el seu primer respir, també va rebre el seu últim sospir. Si els venem la nostra terra, vostès han de mantenir intacta i sagrada, com un lloc on fins el mateix home blanc pugui assaborir el vent ensucrat per les flors dels prats.

Per tant, anem a meditar sobre l'oferta de comprar la nostra terra. Si decidim acceptar, imposaré una condició: l'home blanc ha de tractar als animals d'aquesta terra com als seus germans.

Sóc un home salvatge i no comprenc cap altra forma d'actuar. Vaig veure un miler de búfals podrint-se a la plana, abandonats per l'home blanc que els va abatre des d'un tren en passar. Jo sóc un home salvatge i no comprenc com és que el cavall fumejant de ferro pot ser més important que el búfal, que nosaltres sacrifiquem només per sobreviure.

Què és l'home sense els animals? Si tots els animals es fossin, l'home moriria d'una gran solitud d'esperit, ja que el que passi amb els animals en breu passarà als homes. Hi ha una unió en tot.

Vostès han d'ensenyar als seus nens que el terra sota els seus peus és la cendra dels seus avis. Per tal que respectin la terra, diguin als seus fills que ella va ser enriquida amb les vides del nostre poble. Ensenyin als seus nens el que ensenyem als nostres, que la terra és la nostra mare. Tot el que li passi a la terra, li ocorrerà als fills de la terra. Si els homes escupen a terra, estan escopint en si mateixos.

Això és el que sabem: la terra no pertany a l'home, és l'home qui pertany a la terra. Això és el que sabem: totes les coses estan relacionades com la sang que uneix una família. Hi ha una unió en tot.

El que passi amb la terra recaurà sobre els fills de la terra. L'home no va teixir el teixit de la vida, ell és simplement un dels seus fils. Tot el que fes al teixit, ho farà a si mateix.

Fins i tot l'home blanc, el Déu camina i parla com ell, d'amic a amic, no pot estar exempt del destí comú. És possible que siguem germans, malgrat tot. Veurem. D'una cosa estem segurs que l'home blanc arribarà a descobrir algun dia: el nostre Déu és el mateix Déu.

Vostès poden pensar que el tenen, com desitgen posseir la nostra terra, però no és possible, Ell és el Déu de l'home, i la seva compassió és igual per a l'home pell vermella com per a l'home pell blanca.

La terra és preciosa, i menysprear-la és menysprear al seu creador. Els blancs també passaran; potser més ràpid que totes les altres tribus. Contaminin seus llits i una nit seran sufocats pels seus propis deixalles.

Quan ens despullen d'aquesta terra, vostès brillaran intensament il•luminats per la força del Déu que els va portar a aquestes terres i per alguna raó especial els va donar el domini sobre la terra i sobre l'home pell vermella.

Aquest destí és un misteri per a nosaltres, ja que no comprenem el que els búfals siguin exterminats, els cavalls salvatge siguin tots domats, els racons secrets del bosc dens siguin impregnats de l'olor de molts homes i la visió de les muntanyes obstruïda per fils de parlar.

Què ha passat amb el bosc espès? Va desaparèixer.

Què ha passat amb l'àguila? Va desaparèixer.

La vida ha acabat. Ara comença la supervivència.


Jefe Seattle de la tribu Suwamish, 1855




Senyors del cap blanc i negre, presents en la cimera sobre el canvi climàtic de Copenhaguen. Està en joc la supervivència de l’espècie humana. El planeta pot viure sense nosaltres, nosaltres no podem viure sense el planeta. Penseu-hi.

13-D: Recuperant dignitat

Sóc d’un país, que de cert ve d’antic.
Que ha passat molt de temps oblidat i oprimit.
Sóc d’un país on de la por se’n diu seny
Que camina un pas endavant i dos enrera.
Sóc d’un país que es desfà a poc a poc.
I entre il•lusions i frustracions malda per sortir endavant.

Sóc d’un país que poca gent coneix,
que ell mateix es manté anònim i indecís.
I li fan mal ens atacs i la hipocresia
d’aquells que se n’omplen la boca parlant,
i tenen un preu per la seva integritat.
Mai he cregut que per ser d’un país,
fos necessari demanar permís.

Sóc d’un país, sóc del món
Oh, país meu que malgrat dividit,
sàpigues destriar de les gents les virtuts.

Que trobis un camí de llibertats, que creixis cap endins,
que el teu futur sigui crear en comptes de conquerir.
Que el teu jovent et faci perdre el teu mal seny
I que portin el teu mal, a dintre les venes.
Que siguis, un país del món


BRAMS

Informació minut a minut ací:

http://blocs.mesvilaweb.cat/referendum/

Catalunya, triomfant,
tornarà a ser rica i plena!
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors!
Ara és hora d'estar alerta!
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

a 1 dia del 13 - D

http://www.referendumindependencia.cat/

http://www.coc130909.org/

http://www.decideixodecidir.cat/

http://deumil.cat/

http://www.sobiraniaiprogres.cat/

http://www.catalunyaestatlliure.cat/

http://www.elpunt.cat/canals/politica/consulta-independencia.html

http://www.avui.cat/cat/consultes-independencia.php

http://www.diaridegirona.cat/especials/consultes/


CANTAREM LA VIDA – RAIMON

Cantarem la vida
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.

Lluitarem amb forca
lluitarem amb tota la força
per l'única possible
perseguida, vida nostra.

I guanyarem l'esperança
sí, pujarem al camp de l'esperança
temps i temps negada
arrancada i trencada.

Sí, guanyarem l'esperança
l'esperança de viure
lliures i en pau.

Cantarem la vida
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.

Cantarem.

SOS

La dignitat del Poble Sahrauí és diu Aminatour Haidar i a la merda els interessos econòmics i periodistes sense vergonya.

a 2 dies de 13-D

Girona, Salt i Sarria de Ter decideixen decidir que decidiran en la consulta per la independència de Catalunya el proper dia 25 d’Abril. Ja son més de 171 els municipis que faran la consulta i 180 han aprovat mocions de suport

http://www.gironadecideix.cat/

Lluís Llach fa campanya pel sí i votarà diumenge

La comunitat internacional dóna suport a la Consulta!

Més de 1000 persones han votat anticipadament a Sant Cugat del Valles

Vota per nosaltres “please”
Toni Strubell
Aquest diumenge, vora 700.000 catalans tindran el gust de poder votar per allò que moltíssims europeus ja fa segles que gaudeixen: la llibertat. El passat dia 4 vaig tenir l'honor de participar en un acte en un petit poble d'Osona (Santa Eulàlia de Riuprimer) a favor de la participació popular en el referèndum. Curiosament, entre d'altres, hi vam parlar dues persones que no hi podrem votar. Jo, per no ser empadronat a Osona (i ni tan sols a Catalunya). I l'amic Jordi. Aquest darrer si està empadronat a Santa Eulàlia de Riuprimer, però no hi podrà votar perquè només té tretze anys, tres menys del compte. Malgrat tot, hi féu un breu i brillant discurs que té molt a veure amb el que deia més amunt dels europeus, és a dir, dels que tenen llibertats reconegudes. «Fa més de 300 anys», digué en Jordi, «ningú no ens va demanar si volíem ser espanyols i ens van prendre les llibertats. Ara, el 13 de desembre del 2009, tenim l'oportunitat de fer el que fa 300 anys no ens van deixar fer. I tornem a poder decidir què volem que sigui Catalunya. Ara podem començar a canviar perquè som nosaltres els qui tenim dret a decidir. El proper 13 de desembre no t'oblidis de votar, perquè el teu país no t'és indiferent. Visca el dret a decidir! »
La lliçó de l'amic Jordi és fabulós que ens vingui en aquest moment. Contràriament al que alguns semblen saber i assumir, Catalunya sí té una història i uns drets nacionals. Ningú no ens els pot arravatar. Com ens recorda el professor Terricabras, només nosaltres podem dir què som i què volem ser. Fent-ho, exercim els nostres plens drets com a europeus que volem ser. Pel que sembla, és un missatge que algú hauria de fer arribar a un tal Miguel Terrina, secretari adjunt del PSC de Badalona i, pel que sembla, el promotor d'un obscur manifest de les cases regionals contra les consultes. Cal dir que qui Ordeix aquesta mena d'operacions contra una comunitat d'acolliment arrisca molt de ser acusat de colonialisme. En tot cas, qui nega el dret a decidir als seus propis conciutadans, fa un acte de menysteniment envers els qui l'han acollit i un flac favor a la democràcia. A més és curiós que declari aquest senyor que les consultes «crispen la societat» quan la veritat és que l'omplen d'esperança. Per cert, no recordo que aquest senyor hagi acusat de «crispació» els qui posen el Tribunal Constitucional per sobre del poder legislatiu i polític del país, els qui dessagna el país econòmicament, els qui estan desmantellant TV3 al País Valencià o els qui promouen la catalanofòbia.
La campanya de les consultes està sent magnífica, amb assistència massiva arreu. I això malgrat el boicot dels mitjans de comunicació grans i aquells sectors polítics que tenen por que el poble es pronunciï en llibertat com ho féu a Arenys de Munt fa dos mesos. Encara recordo l'expressió que duien a la cara els entrevistats per Vilaweb TV la mateixa tarda de la consulta. Quina alegria, quina satisfacció, quin orgull transmetia per haver pogut posar cadascú el seu gra de sorra per tal que tornem a ser un país dels que compten, plenament respectat, ni més ni menys que els altres. Recordo especialment una dona somrient que deia que havíem de canviar de marc polític simplement perquè allà on som «no ens estimen». Claríssimament és així.
Festa democràtica
El dia 13 de desembre, malgrat els Terrines d'aquest món, serà un dia d'alegria col · lectiva, una festa democràtica com poques vegades s'ha viscut al nostre país. Hi tenim tot el dret. Això sí, us demanaria un petit favor als empadronats dels 160 municipis on tindreu la sort de poder-hi votar. A l'hora de pensar si hi anireu a votar o no, us demanaríeu que us inclinéssiu per anar-hi i que dipositeu la papereta a l'urna en nom dels qui no ho podrem fer. Per exemple, per en Jordi, de tretze anys, i per un servidor, no empadronat. Volem ser com els europeus, please. Moltes gràcies!

a 3 dies del 13- D

Victor Alexandre El 13 D, una expresió d’autoestima
Un dels al·licients de la consulta independentista que se celebrarà el 13-D a 170 municipis de Catalunya és el reguitzell de tòpics amb què l'espanyolisme català, ja sigui de dretes o d'esquerres, pretén neutralitzar-la. L'única diferència entre l'un i l'altre és que mentre el primer l'ataca viscerealment, el segon ho fa admetent-ne la legitimitat però desacreditant-la sibil-linament. És a dir, brandant amb fervor religiós un Estatut que ofèn la intel·ligència de tota nació amb consciència de ser-ho, pronosticant terribles fractures socials i recorrent, en definitiva, a l'estratègia de la por. Hi està obligat, és clar, per poder amagar sota paraules esponjoses, com ara complicitat, cooperació o solidaritat, allò que no és res més que una profunda dependència emocional d'Espanya. Per això, si hi ha una cosa que tem és veure's obligat a pronunciar-se sobre quin estatus polític vol per a Catalunya: independència o dependència. Ell vol la dependència, ja ho sabem, però aquest és un mot tan lleig i tan mal connotat en psicologia que no té més remei que demanar una tercera via. Però, és clar, quina via? Tota nació, com tota persona, només pot ser una d'aquestes dues coses: o dependent o independent. En això no hi ha terme mitjà, ja que tant la mitja dependència com la mitja independència són en realitat una clara expressió de dependència i, per tant, l'antítesi de la independència. Arribats a aquí, es comprèn que l'espantat dependent intenti justificar la seva addicció a Espanya definint-se com a "molt català". És ben propi de l'espanyolisme acomplexat, això. Ens parla de convivència, sí, però d'una convivència subordinada. Subordinada a un Congrés espanyol i a una dotzena d'individus asseguts en un tribunal de Madrid. Quin descans no haver de ser "molt" català, sabent-me senzillament català.

Ara, finalment, és l'hora de la nació catalana.

Gràcies per ser espanyol

Àngel de Vega a Diari de Girona

Noticies d'esports d'Antena 3 de dissabte passat. L ' "armada" espanyola ha guanyat la Copa Davis quan encara falten dos partits per disputar-se al Palau Sant Jordi. El periodista insisteix que els telespectadors apugin el volum per poder escoltar millor la cançó que recitin els campions. L'himne espanyol? No, home, que no en té, de lletra. És una mena de cant eufòric que acaba amb un: "Gràcies per ser espanyol". Pobres tennistes, no tenen ni un trist Déu Salvi la Reina, com els anglesos, o una animada Marsellesa, com els francesos, per poder cantar després d'una victòria! Un nacionalisme tan furibunda, tan abassegador de les perifèries nacionalistes o independentistes, que no disposa ni de lletra al seu himne nacional per poder-la entonar en casos com aquest! I és que les transicions polítiques de la dictadura a la democràcia, sense fer neteja prèvia de nostàlgics, tenen aquestes coses. És a dir, es pot canviar la bandera nacional substituint la famosa "gallina" franquista, però, què fer amb la lletra de l'himne? Evidentment, no es pot continuar utilitzant el d'abans, l'emprat del 39 fins al 1975, per pre-democràtic i pre-constitucional, però, quina lletra es posa al nou per substituir-lo? Cap ni una, només un "la-la, la-la, la-la-la-la ...". I, clar, després, quan els tennistes de l ' "armada" guanyen la Davis al Sant Jordi, s'han d'inventar el "Gràcies per ser espanyol" per poder entonar alguna cosa. I d'això en diuen una nació, l'única possible dins de l'Estat espanyol. Perquè nosaltres, i el nostre país, Catalunya, som una comunitat autònoma, a tot estirar una nacionalitat (per a molts encara només una regió d'Espanya) i encara gràcies, ens diuen. I aviat ens ho recordarà el Constitucional. Perquè, clar, nosaltres, Catalunya, abans del 78, de la Constitució, es veu que no existíem. De fet, diuen que no hem existit mai. És ben curiós, perquè resulta que abans de la Constitució del 78 Espanya no té Carta Magna, no té nacionalitats (regions si), no disposa de disset comunitats autònomes. De fet, només ha organitzat unes primeres eleccions democràtiques després del franquisme que han guanyat els ex-franquistes, la UCD. I tanmateix, paradoxalment, Catalunya té un president de la Generalitat a l'exili que es diu Tarradellas i que és d'Esquerra Republicana. Com s'entén, això? En què quedem, magistrats del Constitucional (que llavors encara no existeix) i defensors de la Constitució (que tampoc ha vist la llum)? Com pot ser que Catalunya tingui un president de la Generalitat a l'exili francès ia més d'Esquerra Republicana, si Espanya encara no té autonomies, nacionalitats i regions, i el nostre país mai no ha existit i només és una regió d'Espanya ? Tots els mals que patim ara vénen de llavors, de voler enganyar a la història, de canviar-la, de voler fer veure que des del 39 fins al 75 no ha passat res (un forat negre històric), que tot comença amb la Constitució . Abans, no res, el buit absolut. I tanmateix Tarradellas torna a Catalunya i surt al balcó del Palau de la Generalitat per dir allò de "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!". Bé, pensem-hi un moment, si us plau, perquè és un moment històric i alhora no històric. És a dir, passa, però no pot passar, perquè Catalunya no és una nació, de fet, diuen i diran aviat els del Constitucional que mai ho ha estat. Però, paradoxalment, en aquell moment, l'únic representant de la legalitat a Catalunya (i de retruc a la resta de l'Estat) és Tarradellas, el president de la Generalitat. Tota la resta de l'Administració, des del funcionari més anodí, passant pel president del Govern espanyol fins al (nota: fragment censurat per l'autor), veu de la il · legalitat del 1939-1975. De fet, Tarradellas, com a únic representant de la legalitat en aquell moment de retorn de l'exili, hauria hagut de legalitzar-los, d'alguna manera, de donar-los papers, de signar com a president de la Generalitat que reconeixia la legalitat dels seus càrrecs. Però, insisteixo, properament, el Tribunal Constitucional va dictaminar que Catalunya no és una nació. I per què ho farà? Doncs, perquè abans de la Constitució no hi ha res, no ha existit mai res. La història comença l'any 1978. I tant és així que el pacte de silenci i d'oblit que va significar la transició va ser això precisament: negar la realitat i la història. Per tant, ben aviat, uns magistrats ens diran a nosaltres, els catalans, que Catalunya no és una nació. Però, escoltin, i en Tarradellas? No res, no va existir. I el president Lluís Companys, per cert, afusellat per la il · legalitat? No res, no consta. I l'11 de setembre del 1714? Tampoc, res de res, no en tenim constància. I Pere el Gran, les despulles no profanades del qual s'han estudiat recentment? No res, no hi és, a la Constitució, aquest senyor. I a més vostès viuen en una nacionalitat (no va néixer), nacionalitat, perquè Espanya és l'única nació possible. I d'aquí no els traurem mai. I a més, diguem-ho clar, els partits unio-nistes catalans, encantats de la vida, perquè ja els va bé ser espanyols. Però la realitat és tossuda (com la història dels pobles) i ara assistirem a l'ensulsiada del castell de cartes que suposen les autonomies, les nacionalitats (que no nacions), els estatuts retallats i tot aquest invent que mai no s'han cregut des d'Espanya. Ara, finalment, és l'hora de la nació catalana.

a 5 dies del 13 D

http://www.vilaweb.tv/?video=5921

a 6 dies del 13-D

Intervencions de Titot a La Plataforma Vilafranca Decideix

"Somieu!". Ho recordo com si fes cinc minuts. Em deien "Somieu" i jo deia "És clar que sí, constantment, Somniem sempre". Em deien que l'independentisme era un caprici de joventut, un esport ideològic que practicava innocent mentre em construïa com a persona i que la maduresa em faria oblidar blancs i negres i m'acomodaria en un to de gris concret. Ho recordo com si fes cinc minuts, per què m'ho van dir un centenar de vegades: "Somieu". I jo cent cops vaig respondre: "Sí, és clar que sí, constantment, Somniem sempre". "Espereu massa!" Encara ho sento dir al meu voltant. Em diuen "Espereu massa!" I jo responc "És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot". No posaré límits al meu somni, perquè el somni és massa bonic com per conformar-me a convertir el nou estat català en una reproducció dels errors dels altres. El meu somni és massa bonic com per a podrir-lo de naixement amb el capitalisme. I em diuen que això és impossible, que el món està muntat així, i em diuen "Espereu massa!". Jo els dic "És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot". "Voleu massa!". Ho sento dir a propis i aliens. M'ho diuen cada dia: "Voleu massa!". I jo els dic: "És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament". Diuen que els valencians són uns fatxes i uns blavers, que Mallorca és dels constructors i dels hotelers, que el Rosselló ha estat vençut per França. Em diuen que els Països Catalans només són una curiositat meteorològica. Però jo mai mai sotmetre el meu somni al dictat dels que em volen despertar abans d'hora. Mai reduirà la nació catalana a l'espai que ordenin els seus fracassats destructors. Per això, quan em diuen "Voleu Massa!", Jo sempre dic "És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament". "Teniu massa pressa". I tant. Com si els semblés bé el procés sempre i quan fos més lent, diuen "Teniu massa pressa": "Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa." Ens diuen que tenim massa pressa per fer -nos creure que a una marxa més lenta el viatge seria més segur. Però en realitat volen fer-nos reduir la marxa com a pas previ a fer-nos aturar i finalment, que tornem enrere. Per això ens diuen "Teniu massa pressa". I per això els responem "Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa." Per sort dels que tenim pressa, el viatge ha començat: Arenys de Munt, Berga, Vilafranca del Penedès i cent seixanta estacions més on hi ha milers de persones esperant a l'andana per iniciar el viatge. I centenars més el 28 de febrer, i el 25 d'abril!

El Bloc d 'en Titot

La dignitat i la festa: Víctor Jara

Veig les imatges del funeral d' Víctor Jara pels carrers de Santiago. Al principi creia haver-me equivocat en buscar-les, perquè em trobo amb un carnaval. Després, més rues, alguns vestits de Catrina mexicana (la representació de la mort, la calavera que balla), i grups de gent cantant les peces del xilè. I més carnavals, i balls típics i gent ballant aquí i allà. Finalment m'adono que no és cap error i que, 36 anys després de la seva execució vil i obstinada fins a la ignomínia, l'homenatge a Estepa és, a la ruta fins el Cementiri General, una festa caòtica i multitudinària, una cercavila juganer on no hi ha cap celebració de la mort sinó un esclat fenomenal de la dignitat.
Les restes de Víctor Jara han tornat al cementiri on ja estaven dipositats després de la desfilada improvisat i gens protocol.lari, una marxa en la qual el taüt gairebé passa desapercebut entre la gentada, sense honors de cap tipus, amb un humil cordó que descrivia un rectangle de seguretat. Estepa venia de la mort i hi torna, però ara amb aplaudiments i flors, amb llàgrimes als ulls i banderes vermelles, amb l'emoció continguda durant tant de temps, amb notes disperses de les seves cançons entonades al pas del fèretre.
Vam ser molts els que ens vam aprendre de memòria les seves lletres. Molts dels que plorem encara una mica a l'escoltar "i tu caminant, el lumines tot». Som molts els que conservem al cap-tot i els anys ia la pèrdua d'entusiasme de quan érem romàntics-les fotografies de la perfídia a l'Estadi Nacional i les doloroses notícies que arribaven de Xile. Quan pugui, ensenyaré als meus fills aquestes imatges alegres i els faré veure que és cert que «molt més d'hora que tard s'obriran les grans alberedes per on passi l'home lliure".

JOSEP MARIA FONALLERAS - EL PERIODICO DE CATALUNYA

cup

Malgrat ser un partit extraparlamentari amb pocs recursos finances la Cup trepitja fort en actes i cartells a reu del país amb motiu de la propera consulta electoral del proper diumenge dia 13. Tan de bo continuí fen política i la tinguem ben aviat en més ajuntaments i al parlament.



Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

LLuís Llach

Evo President

FELICITATS !!

El 13-D vota llibertat

Catalans: a una setmana de la consulta sobre la Independència ( no vinculant )ens cal la unitat de tot@s. El nivell assolit en el poble de Vic, Girona, Figueres, etc. pot ser de molt bon exemple en un no futur sinó present immediat. Primer ens cal la independència com a prioritat immediata, desprès que cadascú es vesteixi com bonament li plagi,( parafrasejant al poeta) uns a la treta i altres a l’ esquerra. La INDEPENDENCIA és urgent!!!
O ara o mai!!!

ACTE UNITARI PER LA INDEPENDÈNCIA a Vic
EL 13D - VOTA SÍ
Població de: Vic, Centre Cívic Remei-Estadi, 10/12/09 - 21h
Acte amb la participació de :
- Julià de Jòdar (CUP)
- Oriol Junqueras (ERC)
- Ramon Tremosa (CiU)
la col•laboració musical d’en Pep Poblet.
Acte organitzat per CDC, UDC, ERC, JERC i CUP.

Agenda

36 anys més tard Victor ja descansa en pau, glòria i reconeixement

Hoy entierran a Víctor Jara por segunda vez. Quien amó tanto la vida, 36 años después, vuelve a pasear su muerte.
A quien dice: dejad en paz a los muertos, les respondo: ¿están los muertos en paz? ¿Estamos en paz con ellos?
Desde los suburbios de Santiago, desde la falda de su madre, cantora, desde los sueños de su pueblo con los que aliñaba sus canciones, Víctor Jara, como Margot Loyola, Violeta Parra o Héctor Pávez, recopiló y revalorizó los cantos campesinos. Su profunda identificación con el pueblo fue casi mística. Como la Violeta, que le mostró el camino, vivió con ellos, se hizo piel y sangre de ellos para, desde el hombre provinciano, alcanzar lo universal y de forma irrevocable, con profundas convicciones, asumir su condición de artista comprometido.
Así fue hasta que acallaron brutalmente su voz el 16 de septiembre de 1973 y algo quedó truncado para siempre.
Hoy vuelven a enterrar a Víctor Jara.
A diferencia de la primera vez en la que Joan Turner, su mujer, depositó sin responsos, a escondidas, sus maltratados restos en un nicho del Cementerio General de Santiago apenas acompañada por un amigo y el funcionario que reconoció el cadáver en la morgue, serán miles los que estarán a su lado. Ahí se han de juntar los viejos compañeros de lucha, supervivientes de la dictadura y del exilio con muchachas y muchachos que han crecido llevando sus canciones en la boca. Habrá hijos de reprimidos pero también de represores. Llegarán obreros de las poblaciones y campesinos de los valles a unirse a los mineros que, oliendo a cobre, bajarán desde Calama.
Mujeres y hombres de toda condición irán de la mano recordando a Amanda.
Esta vez Joan Turner no caminará sola. A su lado marchará una multitud que, nadie lo olvide, 36 años después del crimen, sigue clamando justicia.

Joan Manuel Serrat en el Pais


Canción a Victor Jara

Trigo y maíz era tu voz,
mano de sembrador,
alma de cobre, pan y carbón,
hijo del tiempo y del sol.

Tu canto fue flor de metal
grito de multitud,
arma en el puño trabajador,
viento del norte y del sur.

Caíste allí junto a otros mil
cuando nació el dolor,
hoz y martillo tu corazón
rojo de vida se abrió.

El pueblo así te regará
en un jardín de luz,
serás clarín de lucha y amor
¡Canto de Chile serás!

INTI-ILLIMANI
Considerat com el músic popular més gran de Llatinaoamèrica, l'any 1973 va ser detingut, torturat i cosit a trets en el cruent cop militar xilè. L'exhumació del seu cadàver fa uns mesos va permetre ahir un funeral multitudinari
Víctor Jara, el cantautor xilè assassinat cruentament el 1973 per militars i que ha guanyat la immortalitat a través de la seva música, marxa des d'ahir per un "ample camí" obert pels seus compatriotes, que a la fi han pogut oferir-li un enterrament multitudinari. Vamos por ancho camino, celebrava una de les cançons d'aquest artista, nascut el 1932 al del sud província de Ñuble, que no va tenir una formació musical acadèmica, que va estudiar en un seminari i que va ser a més un destacat director de Teatre, guanyador del Premi de la Crítica el 1965.
Familiars i membres de la Fundació Víctor Jara van voler oferir-li ara un verdader funeral, com l'homenatge que no va poder rebre quan va ser enterrat en condicions penoses i semiclandestines el 18 de setembre de 1973 (cinc dies després del cop militar de Xile), però també lamenten, com va dir la seva vídua, la britànica Joan Turner, que el seu crim continuï impune.
Esquerrà militant, Víctor Jara va impregnar la seva música amb un contingut social d'inequívoc significat, amb apologies al revolucionari argentí-cubà Che Guevara (El Aparecido), indignació davant la injustícia (Preguntas por Puerto Montt) o d'una èpica dels treballadors (El Arado) o reflexions sobre la pobresa (Luchín).
Però també, segons va dir el musicòleg Rodrigo Suárez, la seva música, i especialment les seves lletres, contenen valors universals que no perden vigència, com la solidaritat o l'amistat, així com una afecció a la seva terra, tradicions i personatges (Angelita Huenumán).
La trajectòria musical de Jara es va iniciar a començaments de la dècada dels 50, quan també va començar els seus estudis d'actuació i direcció teatral a la Universitat de Xile, on va dirigir el 1959 la seva primera obra.
Mentre creixia en la seva activitat artística, Víctor Jara es comprometia de manera creixent amb els processos socials de Xile en aquests anys i moltes de les seves cançons van ser verdaders himnes de batalla dels sectors populars que, el 1970, van portar a la presidència a Salvador Allende.
Víctor Jara va ser un agitador cultural del Govern d'Allende (1970-1973) i per a molts un dels seus símbols, que es va pagar d'una manera bàrbara quan el cop militar de 1973 va instaurar un règim militar sota les ordres del dictador Augusto Pinochet, mort el 2006, que va voler exterminar els seus detractors, va cremar llibres als carrers, va prohibir la lliure expressió artística i va empresonar, exiliar o assassinar els creadors culturals.
L'11 de setembre de 1973, Víctor Jara va acudir a la Universitat Tècnica de l'Estat (UTE), els estudiants i professors de la qual van ocupar l'establiment en una ingènua acció de resistència al cop.
Tots van ser detinguts l'endemà i tancats a l'Estadi Xile, convertit a la presó, on el cantant va ser reconegut pels militars.
Segons testimonis dels supervivents, els uniformats es van acarnissar amb el cantant: "Estava tort, tenia les mans trencades i molts impactes de bala", va dir en el seu llibre Un Canto Truncado, la seva vídua Joan, recordant el moment en què va reconèixer el seu cadàver, el 16 de setembre de 1973, en el Servei Mèdic Legal.
"Va ser torturat per funcionaris de l'exèrcit i executat pels seus captors el dia 15 de setembre", assenyala l'Informe Rettig, que el 1991 va certificar les violacions als drets humans, mentre l'informe d'autòpsia consignava que el cadàver tenia 44 trets.
Joan va ser obligada a enterrar-lo el mateix dia, cosa que va fer de manera anònima, al costat d'un amic que va caminar amb ella després del fèretre fins a un humil nínxol del Cementiri General de Santiago de Xile.
Totes les dades sobre les tortures, la quantitat de trets i les mans esclafades de Víctor Jara han estat confirmades ara, després que el juny passat el cos de l'artista fos exhumat per ordre judicial, a fi de comprovar la veracitat de noves dades respecte del seu assassinat.
Un exrecluta havia confessat ser l'autor material del crim, però el seu testimoni va ser posteriorment desvirtuat, mentre l'únic processat, el coronel retirat Mario Manríquez, va morir l'agost passat i segueix la incògnita de la identitat del "Príncep".
Expresoners han assenyalat a aquest com un oficial de trets germànics que va torturar personalment Víctor Jara i li va tirar un tret al crani jugant a la ruleta russa.
Mentrestant, les cançons de Víctor Jara s'escolten a tot el món, tant en les seves pròpies gravacions com en les veus d'artistes com el català Joan Manuel Serrat, l'argentina Mercedes Sosa, la nord-americana Joan Baez i el cubà Silvio Rodríguez.


Quién mató a Carmencito

Con su mejor vestido bien planchado, iba
temblando de ansiedad sus lágrimas corrían
a los lejos gemidos de perros y de bocinas
el parque estaba oscuro y la ciudad dormía.

Apenas quince años y su vida marchita
el hogar la aplastaba y el colegio aburría
en pasillos de radios su corazón latía
deslumbrando sus ojos los ídolos del día.

Los fríos traficantes de sueños en revistas
que de la juventud engordan y profitan
torcieron sus anhelos y le dieron mentiras
la dicha embotellada, amor y fantasía.

Apenas quince años y su vida marchita...

Huyó, Carmencita murió
en sus sienes la rosa sangró
partió a encontrar su ultima ilusión.

La muchacha ignoraba que la envenenarían
que toda aquella fábula no le pertenecía,
conocer ese mundo de marihuana y piscina
con Braniff International viajar a la alegría.

Su mundo era aquél, aquél del barrio Pila
de calles aplastadas, llenas de griterías
su casa estrecha y baja, ayudar la cocina
mientras agonizaba otros se enriquecían.

Los diarios comentaron: causa desconocida...

VICTOR JARA 1969

Considerado como el músico popular más grande de Llatinaoamèrica, en 1973 fue detenido, torturado y acribillado a tiros en el cruento golpe militar chileno. La exhumación de su cadáver hace unos meses permitió ayer un funeral multitudinario
Víctor Jara, cantautor chileno asesinado cruentament en 1973 por militares y que ha ganado la inmortalidad a través de su música, marcha desde ayer por un "ancho camino" abierto por sus compatriotas, que al final han podido ofrecerle un entierro multitudinario. Vamos por ancho camino, celebraba una de las canciones de este artista, nacido en 1932 en el sur provincia de Ñuble, que no tuvo una formación musical académica, que estudió en un seminario y que fue además un destacado director de Teatro, ganador del Premio de la Crítica en 1965.
Familiares y miembros de la Fundación Víctor Jara quisieron ofrecerle ahora un verdadero funeral, como el homenaje que no pudo recibir cuando fue enterrado en condiciones penosas y semiclandestina el 18 de septiembre de 1973 (cinco días después del golpe militar de Chile), pero también lamentan, como dijo su viuda, la británica Joan Turner, que su crimen siga impune.
Izquierdista militante, Víctor Jara impregnó su música con un contenido social de inequívoco significado, con apologías al revolucionario argentino-cubano Che Guevara (El Aparecido), indignación ante la injusticia (Preguntas por Puerto Montt) o de una épica de los trabajadores (El Arado) o reflexiones sobre la pobreza (Lucha).
Pero también, según dijo el musicólogo Rodrigo Suárez, su música, y especialmente sus letras, contienen valores universales que no pierden vigencia, como la solidaridad o la amistad, así como una afección en su tierra, tradiciones y personajes ( Angelita Huenumán).
La trayectoria musical de Jara se inició a comienzos de la década de los 50, cuando también comenzó sus estudios de actuación y dirección teatral en la Universidad de Chile, donde dirigió en 1959 su primera obra.
Mientras crecía en su actividad artística, Víctor Jara se comprometía de manera creciente con los procesos sociales de Chile en estos años y muchas de sus canciones fueron verdaderos himnos de batalla de los sectores populares que, en 1970, llevaron a la presidencia a Salvador Allende.
Víctor Jara fue un agitador cultural del Gobierno de Allende (1970-1973) y para muchos uno de sus símbolos, que se pagó de una manera bárbara cuando el golpe militar de 1973 instauró un régimen militar bajo las órdenes del dictador Augusto Pinochet, fallecido en 2006, que quiso exterminar a sus detractores, quemó libros en las calles, prohibió la libre expresión artística y encarcelar, exiliar o asesinar a los creadores culturales.
El 11 de septiembre de 1973, Víctor Jara acudió a la Universidad Técnica del Estado (UTE), los estudiantes y profesores de la que ocuparon el establecimiento en una ingenua acción de resistencia al golpe.
Todos fueron detenidos al día siguiente y cerrados en el Estadio Chile, convertido en prisión, donde el cantante fue reconocido por los militares.
Según testimonios de los supervivientes, los uniformados se ensañaron con el cantante: "Estaba torcido, tenía las manos rotas y muchos impactos de bala", dijo en su libro Un Canto Truncado, su viuda Joan, recordando el momento en que reconocer su cadáver, el 16 de septiembre de 1973, en el Servicio Médico Legal.
"Fue torturado por funcionarios del ejército y ejecutado por sus captores el día 15 de septiembre", señala el Informe Rettig, que en 1991 certificó las violaciones a los derechos humanos, mientras el informe de autopsia consignaba que el cadáver tenía 44 disparos.
Juan fue obligada a enterrarlo el mismo día, lo que hizo de manera anónima, junto a un amigo que caminó con ella tras el féretro hasta un humilde nicho del Cementerio General de Santiago de Chile.
Todos los datos sobre las torturas, la cantidad de disparos y las manos aplastadas de Víctor Jara han sido confirmadas ahora, después de que en junio pasado el cuerpo del artista fuera exhumado por orden judicial, a fin de comprobar la veracidad de nuevos datos respecto de su asesinato.
Un exrecluta había confesado ser el autor material del crimen, pero su testimonio fue posteriormente desvirtuado, mientras el único procesado, el coronel retirado Mario Manríquez, murió el pasado agosto y sigue la incógnita de la identidad del "Príncipe" .
Ex-han señalado a éste como un oficial de rasgos germánicos que torturó personalmente Víctor Jara y le tiró un tiro en el cráneo jugando a la ruleta rusa.
Mientras tanto, las canciones de Víctor Jara se escuchan en todo el mundo, tanto en sus propias grabaciones como en las voces de artistas como el catalán Joan Manuel Serrat, la argentina Mercedes Sosa, la norteamericana Joan Baez y el cubano Silvio Rodríguez.




Considered the greatest popular musician Llatinaoamèrica in 1.973 was arrestat, torturat and shot to death in the bloody military coup. The exhumation of his body earlier this year estàs autoritzat a funeral yesterday multitudinous
Victor Jara, Chilean singer cruentament killed by soldiers in 1973 and has gained Immortality through his music, launched yesterday by a "wide road" opened by his Countryman, which eventually were able to offer a massive burial. Come by wide road, celebrating one of the songs from this artist, born in 1932 in the southern province of Nubla, which had no formal musical training, who studied at a seminary and who was also a prominent theater director Prize winner Critics in 1965.
Relatives and members of the Victor Jara Foundation wanted to offer now a real funeral, as the tribute that could not receive when he was buried in bad conditions and semi-underground on 18 October 1973 (five days after the military coup in Xile), but also mourn , As he said his widow, Joan Turner British, that his crime go unpunished.
Leftist activist Victor Jara imbue his music with a social contingut d'unambiguous meaning, with apologies to the Argentine-Cuban revolutionary Che Guevara (he appears), outrage at injustice (Preguntes per Puerto Montt) or an epic of workers (El Arado ) Or reflections on poverty (Struggle).
But, said Rodrigo Suárez musicologist, music, and especially his lyrics contain universal values which will survive as the solidarity or friendship, as a condition on their land, traditions and characters (Angelita Huenumán).
Jara's musical career began in the early '50s, when he also began to study acting and theater management at the University of Chile, where he directed seu primer play in 1959.
Growing up in their art, Victor Jara increasingly committed to social processes of Xile during these years and many of their songs were anthems for the battle of the popular sectors in 1970, led to the Presidency of Salvador Allende.
Victor Jara was a cultural agitator of the Allende government (1970-1973) and for many one of its symbols, which was paid in a barbarous manner when the 1.973 military coup installed a military regime under the orders of dictator Augusto Pinochet, who died in 2006, who wanted to exterminat their opponents, burned books in the streets, banned free artistic expression and imprisonment, exile or kill the creators of culture.
On 11 September 1973, Victor Jara attended the State Technical University (UTE), students and professors who occupied the establishment in a naive action of resistance to the coup.
All were arrested the next day and closed at the Estadi Xile, turned into a prison, where the singer was recognized by the military.
According to testimonies of survivors, the soldiers took it out on the singer: "I was twisted, his hands were broken and many bullets," he said in his book Un Cant Truncated, his widow Joan, recalling the moment to recognize his body, on 16 September 1973, at the Forensic Medicine Department.
"He was Tortured by officers of the army and executed by his captors on October 15," says Rettig Report, which in 1991 certified the human rights violations, while the autopsy report recorded that the corpse had 44 shots.
John was forced to bury the same day, which made anonymously, with a friend who walked with her behind the Coffin to a humble niche in the General Cemetery of Santiago de Xile.
All data on torture, the amount of fire and crushed hands of Victor Jara had been confirmats now, after that last June the artist's body was exhumin by court order, to verify the accuracy of new data on your assassination.
A exrecluta had confessed to being the perpetrator of the crime, but his testimony was further Undermines as the sole defendant, retired Col Mario Manriquez, died last August and follows the mystery of the identity of the "Prince".
Former prisoners reported him as an officer who personally Tortured Germanic features Victor Jara and threw a shot in the head playing Russian roulette.
Meanwhile, Victor Jara's songs are heard around the world, both in their own recordings and in the voices of performers like Joan Manuel Serrat, Argentina Mercedes Sosa, Joan Baez American and Cuban Silvio Rodriguez

Article de NELSON SANDOVAL DIAZ/ Agencia EFE Santiago de Xile

La dignitat de Bolívia continuarà endavant.

Adiós Pueblo de Ayacucho
Adiós pueblo de Ayacucho, perlaschallay,
donde he padecido tanto, perlaschallay,
ciertas malas voluntades, perlaschallay,
hacen que yo me retire, perlaschallay.

Paqarinmi ripuchkani, perlaschallay,
mana pitaq despidispa, perlaschallay,
kausaspaycha kutimusaq, perlaschallay,
wañuqpayqa manañacha, perlaschallay.

Adiós pueblo de Ayacucho, perlaschallay,
ripuqtaña qawariway, perlaschallay,
por más lejos que me encuentre, perlaschallay,
nunca podré olvidarte, perlaschallay.


Evo Morales, President!!!

Breu text de el meu poble d’infància, vist per l’editor gironí Quim Curbet en el dia del meu sant.


Colomers sobre el Ter

Un estol d'ocells vola del campanar de l'església de la torre de Can Quintana, sobre els carrers tortuosos de la vila. Uns núvols carregats de grisors, que són presagi de pluja, passen en la distància sobre el botó amugronat del Montgrí, i el Ter s'intueix encalmat i fosc als peus del poble.
Colomers és un poble compacte i costerut, fa olor de pagès i en la seva pell hi llueixen floridures de pedra picada i repicats discrets de segona residència. Les cases semblen relligades les unes amb les altres únicament pels cables retorçats de la Telefònica que s'encreuen sobre el meu cap. Els gats em miren amb un recel especial reservat als forasters i els gossos em flairen les cames preventivament, no fos cas que fos un Ulisses que torna a casa abans d'hora, o un Polifem nan a causa d'un vegeterianisme mal entès.
Enfilada sobre un rocam, la plaça de l'església deixa a la vista un paisatge de deveses tardorals i de muntanyes mansos que es dilueixen en la llunyania. A l'hora en què visito el poble els colomerencs no es deixen veure, segurament encara s'amaguen a la vora de les llars, o en el recés clos de patis tancats i rodejats d'heures, o darrere de canyissars secs, allunyats de la mundana vida.
El Ter exhala contínuament un alè blanc i fred d'humitat que puja lentament cap el poble, perquè aquest intenta retenir-lo amb una presa i una resclosa. Malgrat tot el riu acaba passant i continua imparablement el seu viatge suïcida cap un mar ja molt proper. Però abans deixa llargues franges de terreny adossades a la plana, que els pagesos pentinen incansablement amb Arades d'acer.

http://quimcurbet.blogspot.com/

Les dignitats de Catalunya

Àngel de Vega - Les dignitats de Catalunya
Aquesta setmana no s'ha parlat de res més. Em refereixo, com no podria ser de cap altra manera, a la victòria del Barça sobre el Madrid. Encara que només fos per un gol, el del suec Ibra, la dignitat de l'equip català i de retruc la de Catalunya es va salvar. És a dir, tradicionalment, el Barça pot perdre a Madrid, però, per una qüestió de dignitat barcelonista i catalana, ha de guanyar-lo aquí, a casa. També pot? Guanyar el partit de Madrid, com l'any passat i a més per golejada, però malauradament això no passa gaire sovint. Tot plegat per apuntar que hi ha moltes dignitats de Catalunya. I aquesta, encara que només sigui una de les moltes possibles, i no pas precisament la més important, és tan respectable com totes les altres.
En aquest sentit, també hi ha la, diguem-ne dignitat del ramader ruc que regala tota la llet que produeixen les seves vaques, el 100 per cent, al senyor Estat espanyol i que després, amb sort, aquest senyor li tornarà només un 15 per cent de la seva llet. I encara, a sobre, la hi tornarà quan i com voldrà. Però el pitjor del cas és que el ramader ruc està encantat amb aquest sistema tan injust, perquè al capdavall, què produeix el senyor Estat espanyol? No res, no treballa, no s'esforça, només es beneficia de la llet de les vaques del ramader ruc. De fet, qui paga el pinso que mengen els animals i totes les altres despeses? Evidentment, el ramader ruc. Però, d'una manera incomprensible, insisteixo, està content i feliç amb aquest sistema tan injust.
Suposo que no cal esforçar-s'hi gaire per entendre que amb l'exemple de la dignitat del ramader ruc només vull explicar que hi ha moltes dignitats de Catalunya, fins i tot de tan incomprensibles com aquesta. O sigui, quina mena de dignitat és la del català ruc? La d'estar encantat de la vida en què el senyor Estat espanyol s'endugui cap a Madrid la totalitat de la riquesa que es produeix aquí, a casa nostra, per tornar-li només una petita part en forma d'inversions? I compte, perquè quan aquest personatge es queixa perquè les infrastructures d'aquí són un desastre, cares i mal gestionades, o que el seu Govern autonòmic necessita més diners, llavors és titllat des d'Espanya d' in-solidari. Ara bé, per què servien abans els rucs si no per rebre garrotades dels seus amos?
I tanmateix, hi ha més dignitats de Catalunya, com per exemple la d'aquells hereus d'un arxiu fotogràfic històric que per una diferència d'uns 200.000 € en l'oferta de compra prefereixen vendre'l al Ministeri de Cultura abans que a la Generalitat. És a dir, en aquest cas concret, la, diguem-ne, dignitat de Catalunya val uns 700.000 €. I aquesta mena de dignitat d'alguns catalans se suposa que és tan digne, entre cometes, com la del català ruc. Per tant, i sempre que parlem de la dignitat del nostre país, del nostre poble, de Catalunya, cal tenir ben present que per a uns és qüestió d'uns quants milers d' euros més i que per a d'altres consisteix a pagar , a regalar a Espanya la riquesa que produeix el nostre país a canvi d'un plat de llenties.
Sortosament, però, hi ha una altra dignitat de Catalunya (per cert, tan digne, legítima, respectable i democràtica com totes les altres) i no és altra que la de dir ben aviat al senyor Estat espanyol que s'ha acabat això d ' endur-se cap a casa el fruit del nostre esforç i treball per després fer-nos algun tram desdoblat de carretera nacional o un tren ràpid per a executius. O sigui, que amb els nostres impostos ja ens farem nosaltres mateixos les carreteres i els trens que ens calguin. I això, evidentment, perquè no pot ser de cap altra manera, formant part de la Unió Europea com a Estat independent.
I ara, si us sembla bé, parlem sense? Exemples i sense embuts. De quina dignitat de Catalunya estem parlant quan ens referim a la propera sentència del Tribunal Constitucional espanyol? Potser a la de l'Estatut retallat per Mas i Zapatero a la Moncloa a canvi de res? Sí, a canvi de res, perquè finalment Però no va ser president. Potser a la de l'Estatut del 30 de setembre aprovat al Parlament? No, perdoneu, a la d'aquest ni parlar-ne, perquè va ser retallat posteriorment. Potser parlem de la del text que vam votar en referèndum després de passar-li el ribot? Per cert, molts de nosaltres vam votar que no, perquè aquell Estatut era una farsa, una rebaixada indigna de l'original. O és que potser parlem de la del nyap que quedarà després que passi per les mans del Constitucional? De quin grau de dignitat de Catalunya estem parlant en una escala del 0 al 10, d'un 5 pelat, d'un 4 i mig?
Per l'amor de Déu, no siguem rucs! Que no ho veiem que Espanya mai no serà un país federal? Que no ens adonem que el nacionalisme català i els estatuts són models esgotats? Que no és obvi que els partits unio-nistes catalans són còmplices de l'espoli que pateix el nostre país? Que no és prou evident que la societat civil catalana ha passat pel davant dels partits unio-nistes i està organitzant els referèndums del 13 de desembre precisament per recuperar la dignitat de Catalunya?

Diari de Girona 3/12/2009

Xile es prepara per acomidar el cantor Víctor Jara

Diferents personalitats xilenes i internacionals, com Pablo Milanés, Manu Chao, Luis Corvalán i la presidenta Michele Bachelet, han expressat el seu desig de sumar-se al comiat de l'autor de "Te Recuerdo Amanda". Les portes de la Fundació Víctor Jara a Santiago de Xile obriran el proper 3 de desembre fins a les 10:00. del dissabte 5 de la tarda , hora en que acompanyaran les restes de Víctor Jara fins al Cementiri General de Xile.

MANIFIESTO
Yo no canto por cantar
ni por tener buena voz
canto porque la guitarra
tiene sentido y razón
tiene corazón de tierra
y alas de palomita

Es como el agua bendita
santigua glorias y penas
aquí se encajo mi canto
como dijera Violeta
guitarra trabajadora
con olor a primavera

Que no es guitarra de ricos
ni cosa que se parezca
mi canto es de los andamios
para alcanzar las estrellas
que el canto tiene sentido
cuando palpita en las venas
del que morirá cantando
las verdades verdaderas
no las lisonjas fugaces
ni las famas extranjeras
sino el canto de una alondra
hasta el fondo de la tierra

Ahí donde llega todo
y donde todo comienza
canto que ha sido valiente
siempre será canción nueva.

VICTOR JARA

Llach a RAC1

En una entrevista en exclusiva a El món a RAC1 Lluís Llach ha valorat com veu Catalunya, a l’espera d’una sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i què li sembla el paper dels polítics catalans.Lluís Llach també ha dit que:
- “És estrany que en les democràcies dites avançades el dret a l’autodeterminació no sigui l’abecedari. Perquè si no, vol dir que vivim en països conformats en temps de dictadors, reis imbècils i guerres sanguinolentes”
- “L’estat actual de l’estat espanyol no és conseqüència de les voluntats populars, sinó de capitans generals, borbons i altres misèries”.
- “Avui, l’autogovern de Catalunya és més fàcil a través de la independència i l’autodeterminació que des del federalisme plurinacional. Això és una via tapada”.
- Aquest és un dels moments més confusos i poca gent fa el seu paper. Els partits estan preocupats en el seu funcionament intern però no a fer país”.
- “El PSC està fent patinatge artístic entre Barcelona i Madrid i al final farà ventosa i acabarà malament”.
- “ERC, en comptes de beneficiar-se dels desastres dels altres s’ha entestat a fer el tercer acte de Macbeth, ensenyant cadàvers i sang per tot arreu”.
- “CiU s’obsessiona per arribar al poder i s’oblida del servei i té grans símbols intentant tapar la manta”.
-”El Guardiola és una de les poques coses que funcionen en aquest país. Enmig del desgavell que vivim, el Barça és un consol”.

RAC1

Covava l'ou de la mort blanca

El premi M.M. i Pol “ Terra i Cultura”2009 te nou guanyador en la persona de la jove Silvia Perez Cruz de Palafrugell amb el poema “Covava l'ou de la mort blanca” de la Maria Mercè Marçal


Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil•lants
en el trapezi
on em desperto
agafada a la mà de l'esglai
de l'ombra.

Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal•lí com una deu.
La deu primera, mare.

Nobel de la Pau per a Fidel (1)

Pepe nou President

Pepe Mujica nou President. Uruguai gira encara més a l’ esquerra.


lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene

hoy está más allá
de las nubes que elige
y más allá del trueno
y de la tierra firme

demorándose viene
cual flor desconfiada
que vigila al sol
sin preguntarle nada

iluminando viene
las últimas ventanas

lento pero viene
las últimas ventanas

lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene

ya se va acercando
nunca tiene prisa
viene con proyectos
y bolsas de semillas
con angeles maltrechos
y fieles golondrinas

despacio pero viene
sin hacer mucho ruido
cuidando sobre todo
los sueños prohibidos

los recuerdos yacentes
y los recién nacidos

lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene

ya casi está llegando
con su mejor noticia
con puños con ojeras
con noches y con días

con una estrella pobre
sin nombre todavía

lento pero viene
el futuro real
el mismo que inventamos
nosotros y el azar

cada vez más nosotros
y menos el azar

lento pero viene
el futuro se acerca
despacio
pero viene

lento pero viene
lento pero viene
lento pero viene

Mario Benedetti

Aclaparadora abstenció a Hondures El fracàs d’un cop, èxit d’una resistència.

Aclaparadora abstenció a Hondures El fracàs d’un cop, èxit d’una resistència.

Catalunya PPCC camina i el seu cami no el pararà ni Deu

VILAWEB TV

Moltes felicitats Silvio en el teu aniversari

Moltes felicitats, que t'ho passis molt bé,
Moltes felicitats, que t'ho passis molt bé,
Et desitgem; Silvio
Moltes felicitats que t'ho passis molt bé.

Cumpleaños feliz,

Te deseamos a ti,

Muchas felicidades,

Cumpleaños feliz.

Happy birthday to you,
Happy birthday to you,
Happy birthday dear
Happy birthday to you.

Hondures avui, 29 de novembre 2009

El bloc d'en Chispa

29 N eleccions fàctiques a Hondures, continua la farsa

La població es bolca en l'oposició contra els colpistes pro USA
Més que una democràcia, els Hondurenys volen uneix nova República
per Arnold August
Després de tres mesos del cop d'estat militar a Hondures, el president legítim, Manuel Zelaya, segueix sense exercir les seves funcions i refugiat a l'ambaixada del Brasil a Tegucigalpa. Aquest cop organitzat cínicament i secretament per l'administració Obama, Qui segueix fent-se de la vista grossa, com si res de greu hagués passat. L'administració Obama no utilitza tampoc el qualificatiu de cop «militar» per no trencar amb el règim com ho exigiria la llei als EUA. Washington intenta organitzar noves eleccions per donar una aparença democràtica al nou règim, però la població i els principals líders rebutgen un escrutini realitzat pels mateixos colpistes. El poble exigeix una República lliure de la ingerència i tutela de Washington.
Una de les dues parts és la tot just vetllada aliança de Washington i Micheletti. L'altra part consisteix en el Govern Constitucional de Zelaya, el Front Nacional Contra El cop d'estat i el principal ex candidat presidencial vinculat a aquest últim, que ha decidit boicotejar les eleccions de Novembre 29. El candidat va adoptar la seva posició final de boicotejar les eleccions un cop que va estar clar que Micheletti rebutjava restaurar a Zelaya com a President tot i els acords adoptats al respecte.
Un pot examinar la posició de l'aliança de les oligarquies dels EUA i Hondures tornant enrere a la reacció inicial de Washington respecte al cop de Juny 28, des de la perspectiva de novembre. Això ens diu molt sobre la postura des d'aquell inoblidable encara que deplorable dia fins avui. Ella és consistent en la seva essència. Les reaccions inicials són molt eloqüents. Elles fixen l'escenari per al futur i ens brinden l'essència d'una posició que d'ara endavant no pot ser oculta amb accions i paraules canviants superficialment.
El 28 de juny el President Obama declara que ell estava preocupat per la "detenció i expulsió del President Mel Zelaya." En aquell llavors ell va cridar "tots els actors polítics i socials d'Hondures a respectar les normes democràtiques, l'afecció a la llei "i va acabar amb la crida al" diàleg. "[1]
El mateix dia, Hillary Clinton declara bàsicament el mateix. Aquests són alguns trets que ressalten en la postura de Washington i es mantenen fins a la data:
1. Col•loquen al règim de facto en el mateix pla respecte al deposat per força President Zelaya.
2. Per guardar les aparences, intermitentment, declaren que Zelaya és President
3. Ressalten el diàleg com una solució. Aquesta és una tàctica per demorar, guanyant temps perquè els colpistes puguin arribar a les eleccions i legitimar el cop.
4. Refusen qualificar en totes les ocasions els fets de juny 28 com cop.
No obstant això, algú pot argumentar que Obama, Hillary Clinton i el Departament d'Estat de tant en tant han qualificat els fets de juny 28 com un cop. Sí, és cert, però depenent de les circumstàncies. Hem vist més amunt com Obama hàbilment va evadir qualificar com cop el 28 de juny. El següent dia va tenir lloc una conferència de premsa conjunta amb el president Uribe. Tot i que el President Uribe és un fort aliat dels EUA, el seu govern encara es va unir amb la resta de governs dels països sud-americans a l'hora de denunciar el cop i demanar el retorn del President Zelaya.
Colòmbia és membre del Grup de Rio i també de UNASUR, organitzacions que de conjunt inclouen la gran majoria de les nacions sud-americanes. Aquests cossos regionals han adoptat i continuen adoptant una forta postura contra el cop militar ia favor del restabliment incondicional del President Zelaya. En aquesta conferència de premsa del 29 de juny amb el President Uribe, Obama previngut de l'audiència, va qualificar el 28 de juny com a "cop" i va declarar que Zelaya és el "President democràticament electe." [2]
El 7 de juliol a Moscou, Rússia, un dels països que rebutja el món uni-polar i que forma part de la nova multipolaritat, Obama va estimar adequat trucar a la restitució de Zelaya, però en aquest cas no va esmentar el cop. [3]
En altres circumstàncies, durant una conferència de premsa amb el Primer Ministre conservador del Canadà que es mostrava més obertament a favor del règim de Micheletti, la declaració conjunta indicava que Obama i Harper "reafirmaven el suport dels EUA i Canadà al restabliment pacífic de l'ordre constitucional i democràtic a Hondures i cridaven a totes les parts a acceptar l'Acord de Sant Josep. "[4] Una vegada més aquí no hi ha ni menció d'un cop, ni tan sols es troba en algun lloc el nom de Zelaya. És una altra senyal de com les polítiques de Dos Carrils (el Carril I de la línia dura, simbolitzat per Harper i anteriorment per l'era Bush, i el Carril II, adoptat per Obama) no mostren contradiccions reals entre elles.
L'objectiu dels dos carrils és el mateix. És simplement la qüestió de quin dels dos es consideri ser el més efectiu per assolir l'objectiu de dominació sobre Sud Amèrica (Jo he tractat aquest tema en un article previ.) [5]
El 10 d'agost, a Guadalajara, Mèxic, la Declaració Conjunta de Líders Nord Americans (Obama, Harper i Calderón) va resultar una altra varietat de frases. En aquestes circumstàncies, la declaració conjunta esmenta el cop (la van fer en una reunió al sud del Rio Grande) però fins i tot aleshores el nom de Zelaya no es veu per enlloc. En lloc d'ometre convenientment Zelaya, ens deixen amb la usual vaga menció dels acords, la restauració de la democràtica, i l'afecció a la llei. [6]
Washington de vegades no esmenta la paraula cop encara que en altres ocasions explícitament declara que el 28 de juny va tenir lloc un cop. Sí, això és cert, però mai un cop militar. I això no és un tema de menor importància. Jo ja he documentat en detall com el Departament d'Estat, des de el 29 de Juny fins a principis d'agost, havia evitat el tema de si els Estats Units anaven a classificar legalment el cop com un cop militar, d'acord a la Secció 7.008 de l'Acta d'Apropiacions de 2009, aprovada pel Congrés dels EUA [7]
Des d'agost fins a mitjans d'octubre a que això es va convertir en un punt irrellevant, Washington va continuar mantenint-se allunyat d'aquest punt. La Secció 7.008, clarament titulada "Cops Militars", declara: "Cap dels fons apropiats o fets disponibles d'alguna altra manera .... Seran compromesos o brindats per finançar directament assistència alguna al govern d'algun país el cap de govern degudament electe és deposat per un cop o decret militar. Amb la condició, que l'assistència pot ser represa a aquest govern si el President determina o certifica als comitès sobre Apropiacions que posteriorment a l'acabament de l'assistència ha pres possessió un govern democràticament electe. "
Aquí hi ha diversos punts. Primerament, si el cop era classificat com un cop militar, d'acord amb la legislació dels EUA qualsevol ambigüitat pel que fa a oferir fons als colpistes seria, almenys en principi, eliminada. En segon lloc, "una vegada que ha pres possessió un govern democràticament electe", la qual cosa és un escenari que els EUA estan afavorint mitjançant les eleccions del 29 de novembre, es planteja la següent interrogant: ¿Qui va a haver d'anar públicament davant el Congrés dels EUA a explicar que l'assistència al règim de facto sigui represa després de les eleccions del 29 de novembre, universalment condemnades i desconegudes?
El President Barack Obama. En tercer lloc, el caminar amb circumloquis pel que fa a la classificació del cop com a militar, proporciona tant a Washington com al règim militar de Tegucigalpa la possibilitat de maniobra que necessitaven per declarar, ja sigui obertament o indirectament, que hi ha en efecte un tema institucional del qual per descomptat culpar Zelaya, això proporciona la molt necessitada credibilitat a la mateixa raison d'être (raó de ser) del règim de facto. En quart lloc, la influència política contra el règim de Micheletti podria haver estat devastadora si el cop era qualificat com a cop militar d'acord a la Secció 7.008. Els colpistes, que estaven molt conscients sobre la controvèrsia al voltant de la Secció 7.008, probablement no haguessin durat tant com han durat.
Aquest eclipsament de Micheletti és una cosa que Washington, com hem vist a través de l'evolució de la situació, no desitjava i no desitja. Els perpetradors del cop van rebre el missatge alt i clar de Washington des de juny 29 quan la Secció 7.008 va ser per primera vegada plantejada pels reporters en un dels “brífings” del Departament d'Estat, alguns comentaris i accions cosmètiques contra el règim per mantenir les aparences no preocupar realment als colpistes. Sí, Washington volia que Micheletti dialogués, però només per a incorporar a Zelaya en un nou govern encapçalat per Micheletti que legitimaria les eleccions, una trampa en la qual Zelaya, el Front i els candidats progressistes finalment es van negar a caure. Els EUA volen mantenir la seva SOUTHCOM (comandament militar) a Hondures en la seva base militar de Palmerola, per la qual va passar Zelaya quan va ser segrestat de casa seva i enviat a Costa Rica. [8]
Els EUA i els seus aliats entre els militars i l'oligarquia Hondurenys subestimar la determinació del poble hondureny, la seva ràpidament creixent consciència política, i confiança en si mateixos. Els nord-americans no van ser capaços de trencar la unitat entre les diferents forces que componen el panorama polític post-cop a Hondures. La revista nord-americana Time va posar el dit a la nafra amb el seu article titulat: "Per què Obama no fa servir la paraula M per el cop d'Hondures." Un ha d'explicar el següent: d'acord a les hipòcrites i puritanes normes dels mitjans de l’establiment existents als EUA, per esquivar explícitament el esmentar públicament una paraula que es considera inacceptable o grotesca, s'utilitza només la primera lletra. En aquest cas, sarcàsticament, ella és la "M" per cop "militar" en contraposició a un cop no militar. En aquest article del 5 de setembre, Time escriu:
"... L'administració també va enviar una significativa senyal contradictòria. No va usar la paraula-M: Militar. Els seus advocats han determinat que encara que la deposició de Zelaya va ser mitjançant un cop d'Estat, no va ser tècnicament un cop d'Estat militar .... Com que no qualificar els enderrocament de Zelaya com cop militar, li dóna als líders del cop la impressió que el que ells van fer va ser simplement un cop de segona o tercera categoria en lloc d'un cop militar de primera categoria.
Quan els militars arrenquen del poder a un president democràticament electe, és un cop militar, i punt, independentment de qui pren el poder posteriorment. Això és una regla que cal aplicar no només a Hondures, sinó on sigui que els EUA hagin de veure-se amb colpistes. "[9]
El 30 d'octubre, quan va ser arribat a un acord entre Zelaya i Micheletti, Hillary Clinton estava joiosa davant l'aparent èxit de la política desenvolupada pels EUA des de juny 28 basada en "negociacions i diàleg". Va estar eufòrica fins a l'extrem de declarar, abans de temps, "Mirem endavant a les eleccions que tindran lloc el 29 de Novembre ...." [10]
No obstant això, el 5 de novembre, a causa de la completa manca de voluntat de Micheletti d'impulsar tan sols el ja suavitzat acord, l'acord va fracassar. El 6 de novembre, seguint sobre el mateix tema amb el qual va començar el 28 de juny, el portaveu del Departament d'Estat Ian Kelly va declarar que les dues parts han de retornar a la taula de negociacions per arribar a un acord, culpant a tots dos, Zelaya i Micheletti pel fracàs.
Atès que Washington no va classificar el cop com a militar, la Casa Blanca pot encara mantenir les portes obertes a la celebració d'eleccions fins i tot si Zelaya no és retornat al poder. En primer lloc, evitant "la paraula M", Washington es dóna el luxe de conrear el dubte pendent sobre el caràcter legal / constitucional de les activitats de Zelaya, que van conduir al cop. Això per descomptat és encoratjat pels mitjans de l’establiment dels EUA, que la majoria de les vegades mantenen la des-informació que Zelaya estava organitzant un referèndum per a juny 28 amb vista a una Assemblea Constituent i la possibilitat d'aspirar de nou a les eleccions en violació a la Constitució Hondurenya.
Cal repetir una i altra vegada que la Quarta Urna electoral no era res ni més ni menys que una consulta per conèixer si l'electorat hondureny considerava o no apropiada l'eventual elecció d'una Assemblea Constituent per a una nova Constitució (una mica del tot legal d'acord amb l'actual Constitució hondurenya). En absència de la classificació de cop militar evitant la "paraula M"-Obama no hauria d'anar al Congrés després de les eleccions a demanar la represa de l'ajuda i el suport al govern que resulti de les eleccions il•legítimes, classificades com a tant internacionalment com en l'àmbit domèstic hondureny. Segons ha evolucionat la situació, l'aparició del President al Congrés, o fins i tot a través d'un representant, seria per a ell un desastre polític donat que la condemna a les eleccions és virtualment unànime a Sud Amèrica. En lloc d'això, el que els EUA i Micheletti volien des del Dia 1 era guanyar temps i portar a terme eleccions per legitimar el cop, presentant al poble hondureny i els pobles del món davant d'un fet consumat.
Les eleccions de novembre 29
El pas més recent en el posicionament dels EUA / Micheletti pel que fa a les eleccions està exposat en el següent briefing del Departament d'Estat pel portaveu del Departament Ian Kelly. Aquesta trobada amb la premsa va tenir lloc després que el Congressista Republicà Jim DeMint declarar que Hillary Clinton i el Sub Secretari per a Amèrica Llatina Thomas Shannon li van assegurar que els Washington van a reconèixer les eleccions sigui o no Zelaya retornat com a President.
"PREGUNTA: ¿Una cosa que afegir sobre el que el Congressista Jim DeMint va dir sobre el reconeixement dels resultats electorals a Hondures, [que] vostès van a reconèixer els resultats electorals amb o sense el Sr Zelaya?
SR. KELLY: Bé, penso que nosaltres hem acordat donar suport al procés electoral. Estem oferint assistència tècnica al procés d'eleccions a Hondures. Y. .. nosaltres hem fet aquest compromís de donar suport a aquest procés per l'acord entre les dues parts ....
PREGUNTA: El Senador Demint diu que ... li van ser donades garanties precises del Departament d'Estat que ... l'Administració ha de reconèixer l'elecció com a legítima encara si Zelaya no ha estat reinstal.lat en el càrrec. És correcte això? Puc rebre una resposta de si o no sobre això?
SR. KELLY: Jo penso que nosaltres hem dit el que nosaltres hem dit, i el que jo vaig a dir --
PREGUNTA: Puc jo simplement rebre [Respon] -?
SR. KELLY: - és que nosaltres donem suport a aquest acord que diu, primer que tot, a una Comissió de Verificació, en aquest cas, això està sent complert. El proper pas és la formació d'un govern d'unitat i reconciliació, després el Congrés vota sobre la restauració, i llavors les eleccions. Així que, només s'ha dut a terme un pas ... "[11]
El 9 de novembre, mentre que era ja un fet conegut que les negociacions havien acabat i que les forces anti-cop s'estan concentrant en què fer amb les eleccions, Kelly no va tenir en compte la situació a Hondures. Kelly va ignorar completament el fet que el novembre 8 (abans de la seva declaració esmentada més baix), el més important candidat presidencial de l'oposició Reis (i el mateix Zelaya) van cridar a un boicot de les eleccions. Això no era "el negoci com de costum" com Kelly busca imposar. El va respondre a una pregunta sobre Hondures afirmant que "allà estan [els negociadors] encara conversant amb la vista posada en, primer que tot, la formació d'aquest govern nacional d'unitat i reconciliació, a la qual cosa es convoca en l'acord." [12]
Com més la situació evoluciona cap el no reconeixement de les eleccions des de virtualment tot Sud Amèrica i des de l'interior d'Hondures, més pressionen els Estats Units per les eleccions com a solució. Aquesta actitud cada vegada més arrogant i orgullosa va ser expressada el 10 de novembre per Philip J. Crowley, sotssecretari adjunt del Departament d'Estat.
"SR. CROWLEY: El subsecretari adjunt principal per a Llatinoamèrica, Craig Kelly, ha arribat avui a Tegucigalpa per continuar treballant amb les parts i la comissió de verificació. L'estarà allà avui i demà, concentrat en tractar de portar el procés cap a una elecció lliure i neta i instal-lar un nou govern a Hondures a finals d'aquest mes ...
PREGUNTA: [En] la reunió d'avui de l'OEA, la majoria dels països ... diu que no van a reconèixer els resultats electorals, també el Grup de Rio Com Vostè veu la sortida per Zelaya?
SR. CROWLEY: Bé, jo no penso que nosaltres veiem una sortida per Zelaya com a tal (per se) ... Durant diversos mesos hem volgut veure el retorn i la restauració de l'ordre constitucional. No es tracta d'una persona. Es tracta del retorn dels processos democràtics i el govern democràtic a Hondures ...." [13]
El 12 de novembre, diversos dies més proper a les eleccions, es manté la mateixa posició. Durant el briefing de premsa aquell dia, un reporter va preguntar a Kelly respecte a informes d'arrestos massius, tocs de queda, fustigacions i restriccions d'emergència als mitjans, i va preguntar "¿perjudicarà això al procés electoral?" Kelly va evadir el tema i en el seu lloc va repetir que "... nosaltres recolzem el procés electoral aquí," al mateix temps que repetia que l'acord ha de ser implementat "per les dues parts." [14]
El diari hondureny Temps va citar el president Zelaya sobre la visita efectuada a ell pel subsecretari adjunt principal Craig Kelly l'11 de novembre. Zelaya va explicar que Kelly li va dir que " 'Estats Units no ha canviat la seva posició, que segueix mantenint la condemna al cop, que no reconeixen a les actuals autoritats i segueixen lluitant per la meva restitució.'" [15]
No obstant, els EUA no només està donant suport a les eleccions sinó que està directament involucrat en la seva organització en col.laboració amb els colpistes a qui Kelly diu que Washington no reconeix. ¡Les eleccions estan tenint efecte en desafiament a Zelaya i els hondurenys que criden a no reconèixer aquestes eleccions perquè la seva finalitat essencial, entre altres objectius, és perpetuar la no restitució de Zelaya!
Per a Washington, el retorn de Zelaya com a President mai va ser una mica “sine qua non” per a la restauració del procés democràtic. Un pot recordar que Obama i el Departament d'Estat des de juny 28 a vegades esmenta Zelaya i en altres ocasions defuig el tema. Això depèn de la situació, el país en el qual es pronuncien les paraules i en companyia de qui ells mateixos es troben. Aquesta és una política la principal consistent punt comú (independent de la verborrea) és demorar-ho guanyar temps fins a les eleccions de novembre 29 com el vehicle per mantenir de “l’status quo”. Zelaya és no essencial, però les eleccions són un principi que no es pot abandonar sota cap circumstància.
Des de juny 28 a novembre l'aliança EUA / Micheletti manté la mateixa posició consistent: accent en les negociacions i el diàleg; col•locar les dues parts en el mateix pla (tot i que els colpistes tinguin poder repressiu militar i polític, mentre que Zelaya ha estat a l'exili i arraconat com un presoner a l'ambaixada brasilera); rebuig a seguir la demanda internacional i domèstica per a la immediata restitució de Zelaya en moments clau com és ara el cas, i per descomptat donar llargues, de manera que les eleccions puguin tenir lloc en qualsevol condició com a via per legitimar, a favor de “l'status quo”, la destitució del govern de Zelaya i les seves polítiques progressistes domèstiques i internacionals.
Evitar la Paraula-M va resultar ser pedra angular d'aquesta política, oferint així a Obama i al Departament d'Estat mans lliures per oxigenar la dictadura militar i mantenir el suport vital a novembre 29. Després d'aquesta data, Obama no tindrà ni d'aparèixer davant l'opinió pública internacional i domèstica per testificar al Congrés amb vista a restablir aquells aspectes de suport per al govern de facto que d'altra manera haurien estat tallats si el cop hagués estat qualificat com a cop militar en correspondència amb la secció 7.008.
L'Assemblea constituent
L'Aliança EUA / Micheletti constitueix una posició consistent i homogènia. No obstant aquesta sortint el tir per la culata No li està donant una victòria a la Casa Blanca. Les forces anti-colpistes també tenen una posició consistent. Des del Dia 1, primerament el Front Nacional Contra el cop d'estat (format de fet al dia següent, Juny 29), en segon lloc el govern de Zelaya i en tercer lloc les forces polítiques oposades al cop i part del Front, en comú van plantejar les següents demandes més importants:
1. La immediata restitució del President Zelaya.
2. El retorn de l'afecció a la llei l'ordre democràtic que existia abans de Juny 28, el que comprenia l'alt immediat a la repressió, i l'expulsió dels militars i la policia del poder.
3. El no reconeixement de les eleccions de novembre 29 sota condicions que no afavoreixen la llibertat d'expressió, associació, llibertats tals que són incompatibles amb la brutal direcció militar de facto.
4. La necessitat de l'elecció d'una Assemblea Constituent amb el mandat d'elaborar una nova Constitució per a redundar la nació hondurenya basada en la igualtat, justícia, plena participació política democràtica, i l'oposició a la dominació dels EUA sobre Hondures.
Algunes de les tàctiques posades en pràctica per tots els components en aquesta aliança anti-cop variar d'un període a un altre i d'un actor a un altre d'aquesta coalició. No obstant això, estan provant ser només diferències tàctiques-i no principis estratègics-sobre com derrotar la colla Micheletti i prendre avantatge de les pressions internacionals, siguin aquestes últimes aparents o reals. I així, al final de la jornada, tots els actors es complementen els uns als altres i estan derrotant tots els intents de dividir l'aliança que representa un variat espectre de forces polítiques i socials de diferents sectors de la societat.
Zelaya crida a un boicot de les eleccions. Igual fa el Front Nacional. El més important dels candidats presidencials anti-cop, el popular líder sindical vinculat al Front Nacional, Carlos Reyes, formalment va anunciar el novembre 8 la seva decisió de boicotejar les eleccions. D'acord amb enquestes efectuades a finals d'octubre, Reis era afavorit pel 14-16% dels votants. No obstant això, com una qüestió de principis, i davant la impossibilitat que sota la dictadura militar pro-EUA tinguin lloc eleccions lliures i netes, Reyes va fer una apel.lació emocional als activistes anti-cop el novembre 8. Gràcies al vídeo mostrat pel lloc web sindical internacional Rel-UITA, podem veure el moviment en desenvolupament davant dels nostres ulls. Reis va anunciar que va prendre la seva decisió després de consultar amb 11,000 persones en diferents regions de les quals el 96% diu NO a les eleccions.
Amb aquesta decisió no hem perdut res, torna a insistir ell, són els colpistes els que han perdut perquè han de mantenir el seu poder per les baionetes. Segons l'experiència de la seva candidatura independent, el camí seria: el poble en els barris, els mestres, obrers, camperols, dones i joves, seleccionen i posen en acció els seus propis candidats, els candidats són directament nomenats pel poble. Res positiu pot resultar d'eleccions del 29 de Novembre sense el suport del poble, va declarar Reis. Nosaltres hem de prendre avantatge de les seves debilitats per garantir que ells fracassen i llavors nosaltres emprendre el rumb de l'Assemblea Constituent. Posant a la Hondures post-cop dins del seu context històric i geo-polític, Reyes va dir a la plena sala sindical que el poble d'Hondures està seguint sobre els passos de Bolívar, Martí i el Che.
Bertha Cáceres, directiva del Consell Cívic d'Organitzacions Populars i Indígenes de Honduras (COPINH) i vinculada amb la Candidatura Independent Popular de Reis va dir el dia novembre 12 en una entrevista:
"... Caldria entendre que aquestes eleccions estan sent realitzades en el marc d'un cop d'Estat, i que els colpistes tenen un poder real davant totes les instàncies de l'Estat hondureny, encara amb la restitució del President Zelaya hi ha una situació molt difícil de canviar a pocs dies, per exemple el Tribunal Electoral organitza una delegació d'observadors internacionals que són els que han vingut donant suport al cop ... L'exèrcit tindrà la potestat del Tribunal Electoral segons els Acords de Sant Josep, el poble se sent indignat de veure que els mateixos militars que han assassinat i torturat siguin el que estiguin 'vigilant' la democràcia i les eleccions d'aquest país, les raons de no participar en la farsa és per respecte al poble hondureny, no anem a validar el cop d'Estat, el que sorgeixi del procés electoral serà un govern colpista, és la continuació del règim de facto amb un altre rostre que prendran possessió el 27 de gener de 2010 i que li aposten al projecte neolliberal; nosaltres no hem perdut la perspectiva que anem a seguir en la política, dignificant com ens va ensenyar Monsenyor Romero, fins a aconseguir l'Assemblea Nacional Constituent i el retorn de l'ordre constitucional .... "[16]
Més tard el mateix dia, Novembre 12, uns 110 candidats a alcaldes i 55 a diputats van renunciar a participar en les eleccions del 29 que ve en protesta contra el cop militar. [17] Durant novembre 13 i 14, més informes indiquen una onada d'organitzacions socials de masses prenent una posició a favor de boicotejar les eleccions.
Sembla obvi que el poble d'Hondures està deixant enrere la Hondures pre-cop en desenvolupar una seriosa discussió sobre com oposar-se concretament a les fraudulentes eleccions i encaminar cap al següent pas, l'Assemblea Constituent. Per exemple, Ricardo Arturo Salgado, sociòleg hondureny i escriptor que treballa amb els treballadors rurals i els pescadors i membre actiu del Front Nacional, recorda que el poble hondureny estava originalment esperant que les eleccions del novembre 29 obririen les portes cap a una Assemblea Constituent. Planteja amb força la necessitat d'estar completament organitzats per derrotar les eleccions fraudulentes, suggerint una vaga general que coincideixi amb les eleccions. [18]
D'una banda, aquí hi ha la consistent, inflexible posició de l'aliança Washington / Micheletti, que rebutja fer qualsevol tipus de concessions. Ella està cada vegada més aïllada dins d'Hondures, i internacionalment especialment a Sud Amèrica. Per l'altre costat, totes les forces anti-cop segueixen tàctiques flexibles alhora que es establert a principis estratègics i col • laboren entre si sobre la base del respecte i la comprensió mutus. Per aquesta via, ells eviten qualsevol divisió que hauria estat un desastre i li hauria tancat les portes a una victòria en el futur.
La línia divisòria entre les dues forces opositores i les seves respectives posicions és: Qui va a controlar el poder polític a Hondures? La minoria rica i els seus promotors dels EUA, o el poble? Qui va a escriure la història d'Hondures: Washington o el poble per si mateix proposant els seus propis candidats i després triant la seva pròpia Assemblea Constituent amb el mandat de consultar amb el poble durant l'elaboració d'una nova Constitució? Washington ignora completament la decisió de boicotejar activament les eleccions presa pel principal candidat presidencial, Reis, que reflecteix el tenaç, massiu i conjurat moviment de la immensa majoria del poble hondureny contra el cop i a favor d'una nova Hondures. Això és una indicació de com els cercles dirigents als EUA manipulen les eleccions al seu favor, sigui en els Estats Units o en altres països.
Els pobles de Sud Amèrica escrivint les seves pròpies constitucions ofereixen importants lliçons per avui i per demà. Cuba va iniciar el 1868 i 1869 (Constitució de Guáimaro) el que va assolir un punt culminant en la Constitució de 1976, després modificada en consulta amb el poble. Més recentment, Veneçuela, Bolívia i Equador han dut a terme l'elecció d'Assemblees Constituents i l'elaboració de noves modernes Constitucions basades en les condicions concretes en els seus respectius països. Altres estan buscant seguir un camí semblant. És de fet aquest moviment el que va ser el blanc del cop a Hondures. Aquest cop va constituir també una advertència contra tota Sud Amèrica. Mentre que el poble d'Hondures baralla als carrers, aldees i als camps, Washington porta endavant la seva política contra el relativament nou moviment a Sud Amèrica. El blanc d'aquesta política que ve del Nord és el poble exercint el poder polític i sent amo del seu propi destí. L'administració d'Obama va continuar a partir del seu predecessor, va planejar més completament i finalment va executar l'establiment de set bases militars a Colòmbia. L'oposició a aquestes bases militars en el cor de Sud Amèrica i al cop d'estat militar a Hondures s'està fonent virtualment en una onada d'indignació que escombra tota Sud Amèrica. Vèncer, mantenir i estendre el poder polític del poble i la democràcia participativa a cada país d'acord amb les seves pròpies condicions específiques és l'única resposta.
[1] « Statement from President on the situation in Hondures », President Obama, Juny 28, 2009.
[2] « Remarks by president Obama and president Uribe of Colòmbia in joint press availability », Juny 29, 2009.
[3] «Discurs de Barack Obama a Moscou», Xarxa Voltaire, 7 de juliol de 2009.
[4] « Joint Statement by President Obama and Prime Minister Harper », Setembre 16, 2009.
[5] "El govern canadenc sobre Hondures: Lliçons per avui i demà. ", Per Arnold August, Cubadebate, 8 juliol 2009
[6] « Joint Statement by North American Leaders », President Obama, President Calderón i Primer Ministre Harper, 10 agost 2009.
[7] "El cas d'Hondures: Washington a la corda fluixa", Per Arnold August, Xarxa Voltaire, 16 agost 2009.
[8] "Hondures: el primer cop d'Estat militar de l'administració Obama. L'SouthCom pren el poder en un Estat de l'ALBA", Per Thierry Meyssan, Xarxa Voltaire, Juliol 3, 2009.
[9] "Why Obama Won't Use the M-Word for Hondures 'Coup", Time, Per Tim Padgett, Setembre 5, 2009.
[10] « Breakthrough in Hondures », Per Hillary Clinton, Octubre 30, 2009.
[11] "Daily Press Briefing", Per Ian Kelly, State Department, Novembre 6, 2009.
[12] "Daily Press Briefing", Per Ian Kelly, State Department, Novembre 9, 2009.
[13] "Daily Press Briefing", Per Philip J. Crowley, State Department, Novembre 10, 2009.
[14] "Daily Press Briefing", Per Ian Kelly, State Department, 12 novembre 2009.
[15] "Manuel Zelaya: Li vaig dir a Kelly que ja no parlo amb colpistes", Temps, Novembre 11, 2009.
[16] "Bertha Cáceres:''El poble busca estratègies per el desconeixement de les eleccions a Hondures'', Interview, Telesur, 12 novembre 2009.
[17] "Anuncien a Hondures massiu retirada de candidats electorals", Telesur, 12 novembre 2009.
[18] "Hondures: La Dialéctica de la Lluita", Per Ricardo Arturo Salgado, Cubadebate, Novembre 9, 2009.

la FIB

L'art de ser feliç per Frei Betto

Vaig rebre aquest escrit d'una amiga:

"Hi ha alguna recepta capaç de fer que una persona es apassioni per alguna cosa, sigui el que sigui? No cal que sigui una cosa transcendental. Però sí una cosa que doni sentit a la vida. No és que la vida estigui desproveïda de sentit, sinó desproveïda de gust.

"És clar que m'estic referint a mi, i que puc fins i tot estar sent massa exigent, o massa cruel amb la meva persona. Però aquesta és una reflexió d'avui, d'ara. M'adono que no tinc cap passió. Això és almenys el que em diu la meva ment i el que percebo. I això em fa sentir com mancat d'alguna cosa.

"Hi ha gent a qui li agraden les carreres de cotxes, de cavalls, de vaixells. Gent a la que li agrada fer punt, escalar muntanyes, meditar durant hores seguides, a qui li agrada llegir, ser metge, periodista, polític fins i tot. Quina vida ... com ho admiro. La vida frenètica de les ciutats bull en algunes persones, i la vida tranquil·la del camp en altres. Tinc alegries i una normalitat ètica permet per un bon sentit refinat. Però sento (fins irracionalment), d'una forma molt forta, la inestabilitat.

"Un dia tu vas dir que t'agradaria ser llavor. Reflexionar sobre això ... però no va passar res. El ritual inevitable de la convivència i tot el que envolta les relacions inter-personals, sumat a un bon auguri astral, ja tenen cura d'això. Volia apassionar. Tenir un hobby. Un qualsevol.

"Són moltes les alegries. Tinc el somriure fàcil ... Però la felicitat és cosa rara, de fràgils i preciosos moments. Tinc una tendència morbosa amb la música de Zeca Pagodinho que diu: "... deixa que la vida em porti ... vida, porta'm ..." Vull sentir un sentit. La vida, el planeta, la diversitat religiosa, etc. són sorprenents de tan infinits. Però estic insensible. Sense voler explotar el seu temps i els seus veïns ... dic: voldria saber què dius sobre això ".

Vaig quedar pensant. Hi ha persones que em creuen portador de respostes per a qualsevol problema de la vida. No saben els que jo acumulo en la meva pròpia trajectòria. No obstant això sé què és la felicitat. Difereix de l'alegria. La felicitat és un estat d'esperit, és estar bé amb si mateix, amb la natura, amb Déu. No sempre amb els altres. Les relacions humanes són amorosament conflictives. Enveges, angoixes, baralles, malentesos, són pedres a la sabata.

L'alegria és una cosa que s'experimenta ocasionalment. Una persona pot ser feliç sense semblar alegre. I conec molts que malbaraten alegria sense convèncer-me que són feliços.

Després de meditar sobre la consulta de la meva amiga vaig respondre: "Estimada X: diria que el primer és sortir del refugi ... Ajuntar-se amb qui ja va trobar algun sentit a la vida: un equip en el joc d'escacs, la colla del cinema a casa, el grup polític, l'ONG de la solidaritat, etc. Cal ajuntar-se, sentir l'estímul que procedeix de la comunitat, dels altres, aquest entusiasme que, si avui manca en mi, prové del company del costat ...

"Pots trobar la passió de viure en mil activitats: llegir històries en un asil, ajudar voluntàriament en un hospital pediàtric, cosir per a una llar bressol o participar en un partit polític, en un grup de suport a moviments socials, alfabetitzar a empleades domèstiques, porters d'apartaments o dedicar-te a investigar la història del candomblé o el per què tants joves busquen en la droga la utopia química que no troben a la vida.

"Però, sobretot, suggereixo submergir-se en una experiència espiritual. Submergir-se. És el que ara, en aquest matí lluminosa de Cruz Das Almas (BA), em ve al cap i al cor ".

El savi professor Milton Santos, que no havia creença religiosa, deia que la felicitat es troba en els béns infinits. Mentre que la cultura capitalista que respirem centra la felicitat en la possessió de béns finits. Ara bé, el psicoanalista sap que el nostre desig és infinit, insaciable. I la teologia identifica a Déu com el seu objectiu.

En la meva opinió no hi ha ningú més feliç que els místics. Són persones que aconsegueixen orientar el desig cap a dins de si, al contrari de el desig consumiste, que tracta de buscar la satisfacció del desig en una cosa que està fora de nosaltres. En no abraçar la via de l'Absolut, el perill és a encarrilar per la del absurd.

Com el Mercat, que tot l'ofereix en embolcalls seductores, encara no ha estat capaç d'oferir el que tots més busquem la felicitat -, llavors tracta de ficar-nos la idea que la felicitat és el resultat de la suma dels plaers. Posseir aquest acte, aquella casa, fer aquell viatge, vestir aquesta roba ... ens farà tan feliços com la imatge dels actors i actrius que apareixen en els cartells publicitaris.

Tinc la certesa que res torna a una persona més feliç que comprometràs a favor de la felicitat aliena, i això val tant en la relació íntima com en el compromís social de lluitar per "un altre món possible", sense desigualtats insultants i en el que tots puguin viure amb dignitat i pau. El dret a la felicitat hauria de constar en la Declaració Universal dels Drets Humans. I els països no haurien ànsia d'ara endavant el creixement del PIB sinó el del FIB: la Felicitat Interna Bruta.

Pablo, Michellete, 5000 espectadors, cançons i 45 anys de carrera.

El trobador cubà Pablo Milanés va visitar el Palacio de la Moneda, per trobar-se amb la presidenta de Xile, Senyora Michelle Bachellet i expressar-li la seva admiració i respecte per tot el que ha fet com a cap del govern i com a dona, en aquests quatre anys de mandat El premi nacional de música de Cuba 2005 va manifestar que volia conèixer-la i donar-li una abraçada. L’autor de Yo no te pido va manifestar que en 30 minuts de conversa la mandataria li va expressar admiració per la seva obra artística que coneixia perfectament.
El concert que oferí per a la nit al Teatro Caupolicán de Santiago de Xile amb 12 músics, el cantor de 66 anys va interpretar temes històric i del seu darrer disc Regalo. La Batchellt per raons d’agenda no va assistir-hi . Els 5000 espectador gaudiren de algunes cançons com:

DIAS DE GLORIA
Los días de gloria
se fueron volando
y yo no me di cuenta.
Sólo la memoria
me iba sosteniendo
lo que un día fue.
Vivo con fantasmas
que alimentan sueños
y falsas promesas
que no me devuelven
los días de gloria
que tuve una vez.

Perdí mi yagruma
y mi colibrí,
perdí mi guitarra,
se perdió en la bruma
donde pierdo el habla
y te pierdo a ti.
Los días de gloria
se fueron con todo
lo que un día fui.

Los días de gloria
cerraban esperas
abrían ventanas
donde iban entrando
dolores de antaño
hacia el porvenir.
Qué es lo que me queda
de aquella mañana
de esos dulces años
sin ira y desgano.
Los días de gloria
los dejamos ir.

EN SACO ROTO
Guardo el dolor en un saco roto y mustio
donde el amor ya no puede convivir.
Guardo mis penas en los años que desuso
y despilfarro en mi incierto porvenir.

Llevo la trágica presencia de la vida
como la vara con que tengo que medir
lo que registra cada día mi pupila
y que incorporo lentamente a mi vivir.

Y así las cosas, hago el payaso aquí
soy el amante allá, soy como un maniquí
que se deja llevar para que el tiempo pueda pasar.

Caminaré entre la gente conmovida
me envolveré entre sus vicios y virtudes,
resistiré como un testigo que no pudo
cantar su tiempo solo en loas y felicidad.

NOSTALGIAS
Todo se va
todo tiende a pasar
por el tiempo que nos señalan
para ver que al final del viaje
todo vuelve para comenzar.

Años de luz
inocencia y dolor
como estrellas que se cayeron
como un ciclo que nos hicieron
para el odio, para el amor.

Muero al vivir
resucito al pensar
desde aquello que un día soñé
los espejos que se me rompieron
los juguetes de mi amanecer.

Cómo dejar ese miedo a volar
de esa maña que me acompañó
los clamores de mi adolescencia
sin sabores que me da su ausencia.

MATINAL
Te presiento al dormir
a escasa distancia.
Me llega tu latir
con suave fragancia.

Te trato de escribir
la más dulce canción
y todo queda quieto alrededor.

Viene el amanecer
anunciando el día
de hacerte conocer
todo lo que inspiras.

Tú me has hecho volver
a la palabra amar
mil veces repetida por hablar.

No quiero despertarte de tus sueños,
prefiero contemplarte sin hablar.
Quiero adorarte así,
con el silencio más hermoso,
como un feliz reposo para mí.

Viene el amanecer
anunciando el día
de hacerte conocer
todo lo que inspiras.

Y trato de escribir
esta dulce canción
mas todo sigue quieto alrededor.

SOÑANDO
La posición de los astros me dice
que estás llegando a mí:
un mundo de belleza y de alegría que pedí.
Tiene que ver con el curso que impone
la naturaleza.
Una explosión de flores inunda mi raíz.

Para mi goce está verde el maíz,
el colibrí se ha posado en mi sien,
los mares quietos proponen un lecho de paz,
la tierra descansa bien.

Nada nos cuesta vivir en los sueños:
el mundo que pensamos
mañana despertamos
a enfrentarnos a lo real.

Llega la noche,
me invade el cansancio
de un día de bregar.
Me voy hasta mi lecho.
Nada nos cuesta soñar.

AÑOS
El tiempo pasa,
nos vamos poniendo viejos
y el amor no lo reflejo, como ayer.
En cada conversación,
cada beso, cada abrazo,
se impone siempre un pedazo de razón.

Pasan los años,
y cómo cambia lo que yo siento;
lo que ayer era amor
se va volviendo otro sentimiento.
Porque años atrás
tomar tu mano, robarte un beso,
sin forzar un momento
formaban parte de una verdad.

El tiempo pasa,
nos vamos poniendo viejos
y el amor no lo reflejo, como ayer.
En cada conversación,
cada beso, cada abrazo,
se impone siempre un pedazo de temor.

Vamos viviendo,
viendo las horas, que van muriendo,
las viejas discusiones se van perdiendo
entre las razones.
A todo dices que sí,
a nada digo que no,
para poder construir la tremenda armonía,
que pone viejos, los corazones.

El tiempo pasa,
nos vamos poniendo viejos
y el amor no lo reflejo, como ayer.
En cada conversación,
cada beso, cada abrazo,
se impone siempre un pedazo de razón.

YOLANDA
Esto no puede ser no más que una canción;
quisiera fuera una declaración de amor,
romántica, sin reparar en formas tales
que pongan freno a lo que siento ahora a raudales.
Te amo,
te amo,
eternamente, te amo.

Si me faltaras, no voy a morirme;
si he de morir, quiero que sea contigo.
Mi soledad se siente acompañada,
por eso a veces sé que necesito
tu mano,
tu mano,
eternamente, tu mano.

Cuando te vi sabía que era cierto
este temor de hallarme descubierto.
Tú me desnudas con siete razones,
me abres el pecho siempre que me colmas
de amores,
de amores,
eternamente, de amores.

Si alguna vez me siento derrotado,
renuncio a ver el sol cada mañana;
rezando el credo que me has enseñado,
miro tu cara y digo en la ventana:
Yolanda,
Yolanda,
eternamente, Yolanda.

YO PISARÈ LAS CALLES NUEVAMENTE
Yo pisaré las calles nuevamente
de lo que fue Santiago ensangrentada,
y en una hermosa plaza liberada
me detendré a llorar por los ausentes.

Yo vendré del desierto calcinante
y saldré de los bosques y los lagos,
y evocaré en un cerro de Santiago
a mis hermanos que murieron antes.

Yo unido al que hizo mucho y poco
al que quiere la patria liberada
dispararé las primeras balas
más temprano que tarde, sin reposo.

Retornarán los libros, las canciones
que quemaron las manos asesinas.
Renacerá mi pueblo de su ruina
y pagarán su culpa los traidores.

Un niño jugará en una alameda
y cantará con sus amigos nuevos,
y ese canto será el canto del suelo
a una vida segada en La Moneda.

Yo pisaré las calles nuevamente
de lo que fue Santiago ensangrentada,
y en una hermosa plaza liberada
me detendré a llorar por los ausentes.

EL BREVE ESPACIO EN QUE NO ESTÀS
Todavía quedan restos de humedad,
sus olores llenan ya mi soledad.
En la cama su silueta
se dibuja cual promesa
de llenar el breve espacio
en que no está.

Todavía yo no sé si volverá,
nadie sabe al día siguiente lo que hará.
Rompe todos mis esquemas,
no confiesa ni una pena,
no me pide nada a cambio
de lo que da.

Suele ser violenta y tierna,
no habla de uniones eternas,
mas se entrega cual si hubiera
sólo un día para amar.
No comparte una reunión,
mas le gusta la canción
que comprometa su pensar.

Todavía no pregunté "¿te quedarás?".
Temo mucho a la respuesta de un "jamás".
La prefiero compartida
antes que vaciar mi vida.
No es perfecta, mas se acerca
a lo que yo, simplemente, soñé.

Milanés amb aquest espectacle a reu del món celebra els seus 45 anys de trajectòria professional cantant a l’amor al compromís i a la vida amb el esperit de un jove, com si del primer dia és tractes.

si !!

1

El 13 de desembre caldrà anar a votar

ÀNGEL DE VEGA Fa poques setmanes vaig rebre un correu electrònic d'un amic que em va fer obrir els ulls sobre el que està passant. Deia així: "Al meu parer, no és casualitat que surti la merda ara. Hi ha els referèndums municipals per l'autodeterminació, la més gran part per al dia 13 de desembre, i el fet és molt més important que el que no pas diuen els diaris barcelonins. Hi haurà observadors de Faldes, Quebec i d'altres bandes, i són més de 100 els municipis que s'ho plantegen, incloent-hi el de Girona. A més, la sentència sobre l'Estatut pot caure en qualsevol moment, i si la població està desmoralitzada, no hi haurà resposta popular. Hi ha moltes proves de com el Centro Nacional de Intel·ligència treballa prou fi, però que només opera com a última opció. Ara n'és l'hora. Si no m'equivoco, d'aquí fins al 13 de desembre veurem meravelles: corrupció a ERC, Òmnium Cultural, Abadia de Montserrat, Institut d'Estudis Catalans... Cal pensar que en Garzón en deté 1.000, en tanca 100, en jutja 10 i n'empresona 1. Ara passarà el mateix".
O sigui, que quan es tracta de la indivisible unitat de la pàtria (espanyola, i això ja són paraules meves) es destapa tot el que cal i que curiosament fins a aquell moment no ha calgut airejar. Perquè, no és una casualitat extraordinària que el senyor Millet escrigués la seva carta inculpatòria precisament poc després de la consulta ?d'Arenys de Munt? Quin interès tenia l'antic amo i senyor del Palau a denunciar-se a ell mateix quan presumptament havia estat esquilant aquesta institució durant dècades? Què si no una "invitació" de l'Estat el podia obligar a confessar, amb promesa de reduir-li la pena? I sobretot què ha passat des de llavors? Doncs que no es parla de res més.
Ara bé, els promotors de les consultes populars han seguit treballant i el dia 13 de desembre hi haurà més de 100 municipis que imitaran Arenys de Munt. Per tant, va caldre destapar més porqueria, que curiosament també feia molt de temps que alguns sabien, i apareix el cas Pretòria. Altra vegada tots piquem (servidor inclòs) i deixem de parlar de les consultes populars a Catalunya per escriure sobre el nou presumpte escàndol.
Però finalment Girona ciutat s'hi afegeix, em refereixo als propers referèndums, i llavors cal més carnassa perquè se'n deixi de parlar. Però sobretot (i aquesta és la jugada magistral de la "qüestió d'Estat" que preocupa tant a Espanya), cal que els catalans ens avergonyim no només d'escàndols com els cassos Palau i Pretòria, sinó de la nostra classe política en general. Per tant, i a poques setmanes del 13 de desembre, apareix una llista de partits polítics en l'àmbit estatal espanyol afectats per corrupció que inclou (quanta raó tenia aquell amic meu!) partits independentistes catalans com ara Esquerra Republicana.
És a dir, una casualitat pot ser casual. Dues, ja és molt menys probable. Però tres casualitats des del referèndum o consulta popular d'Arenys ja és gairebé impossible. Aquí hi ha algú que remena molts fils, que té molta "informació", que fins i tot podria estar per damunt de partits polítics i dels Governs centrals de torn (que potser només reben una part d'aquesta informació, diguem-ne, més que reservada), que està actuant a tota velocitat des de l'endemà de la consulta d'Arenys de Munt.
Intentem esbrinar ara el perquè. Sempre s'ha argumentat des d'Espanya que dins d'un escenari de pau, sense violència, sense morts, sense terrorisme, es podia parlar de tot, fins i tot d'autodeterminació, de sobirania i de independència. Com que aquest no és el cas al País Basc, doncs no cal parlar-ne. Ara bé, a Catalunya no tenim terrorisme de caire independentista, no hi ha atemptats, ni morts, ni amenaces, ni extorsió, ni polítics protegits per guardaespatlles. Per tant, aquí l'escenari és radicalment diferent i no hi ha l'excusa de la violència perquè no es pugui parlar d'independència. És més, som tan pacífics i democràtics que no ens poden impedir que ens organitzem des de la nostra societat civil per convocar consultes populars referides al futur del nostre país. Per tant, quina opció els quedava als qui vetllen per qüestions d'Estat tan determinants com ara la unitat d'Espanya per afeblir-nos? Doncs està ben clar: destapar justament ara (quan li cal a la indivisible unitat de la pàtria, o sigui, de setembre ençà) el que alguns servidors de l'Estat investiguen des de fa dècades.
A poques setmanes del 13 de desembre la societat catalana continua escandalitzada i avergonyida pels casos de corrupció que s'han airejat des del mes de setembre (i ja és prou casual). Està per veure quants imputats compliran penes, però l'efecte s'ha aconseguit: que deixem de parlar del nostre horitzó nacional, de la independència del nostre país, a més aconseguida pacíficament i democràticament. Ara caldria deixar treballar la Justícia (no sense demanar-li per què actua ara i no pas abans, potser fa dècades) i tornar a confiar en la nostra societat civil i en el futur del nostre país, Catalunya, com a Estat independent i membre de ple dret de la Unió Europea. Amb un flamenc declarat com Van Rompuy de president d'Europa, ens en sortirem. Ara bé, el proper 13 de desembre, sigui el que sigui que es destapi abans per qüestió d'Estat, caldrà anar a votar.

Diari de Girona, dijous 26 de Novembre

http://www.diaridegirona.cat/

La dignitat de Catalunya als diaris

La dignitat de Catalunya als diaris

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: "Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent". Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.
L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra , confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps), està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo), ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el "cor de la democràcia". Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal -un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix-no farem més al•lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut , amb la consegüent emanació de "símbols nacionals" (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avenç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o bloqueig d'aquesta. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un veritable tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es aproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat-nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els cuantiosos beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea , una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans -que no és si no la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu-, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni mal interpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infrastructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.

Avui http://www.avui.cat/cat/notices/2009/11/editorial_la_dignitat_de_catalunya_79407.php

El Punt http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/108488-la-dignitat-de-catalunya.html

La Vanguardia http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20091126/53831123016/la-dignidad-de-catalunya-estatut-estado-tribunal-constitucional-cortes-generales-constitucion-jose-l.html

El Periódico http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=665224&idseccio_PK=1006

Diari de Girona http://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/11/26/dignitat-catalunya/372127.html

També

La Mañana, Diari de Sabadell

Diari de Terrassa

El 9 Nou

Segre

Regió 7

Diari de Tarragona

Pau torna a casa

El veí de Riells i Viabrea Rafael Uriol fa més de 10 mesos que no pot veure el seu fill Pau, de 3 anys, que es troba retingut a Mèxic, assegura, en mans de la família de la seva recentment traspassada esposa. Uriol es va casar el 2002 amb Claudia Pérez, mexicana d'origen, amb la que es va establir a Riells i va tenir un fill, en Pau, nascut a Barcelona. L'any passat els metges van detectar un càncer a Pérez, motiu pel qual la parella va decidir, explica Uriol, marxar a l'octubre de vacances a Mèxic amb la família d'ella. Ell, explica, va haver de tornar el mes de novembre, per reincorporar-se a la seva feina, a l'oficina de Correus de Sant Celoni, mentre que ella va decidir quedar-se amb els seus familiars i el fill comú fins el dia de reis, pel gener d'enguany.
Segons Uriol, el mes de novembre la malaltia de la seva dona es va agreujar i va haver de ser ingressada a Mèxic després d'una taquicàrdia. Ell va tornar al país llatinoamericà aquell mateix mes per fer-se càrrec del seu fill, però va descobrir que el llibre de família i el passaport del nen havien desaparegut del lloc del domicili familiar on la seva dona els desava habitualment. La família, assegura, insistia que deixés el nen a Mèxic, assegurant que la seva companyia li feia més passable la malaltia a la mare.
"L'últim cop que vaig poder parlar per telèfon amb la meva dona va ser el 5 d'agost, pel seu aniversari", assegura Uriol, "i en tot aquest temps només m'han deixat parlar cinc vegades per telèfon amb el meu fill, tot i que la família de la meva dona tenen un locutori".
El 3 d'aquest mes, Uriol va tornar a Mèxic per estar amb la seva dona i el seu fill. "No eren a la casa familiar i em vaig instal•lar a un hotel amb la meva mare, que em va acompanyar", explica. A partir d'aquest punt va començar un seguit de despropòsits que fan sospitar a Uriol que la família de la dona es vol quedar amb el seu fill.
Una germana de Pérez el va informar, l'endemà de la seva arribada, que la seva dona havia mort a finals d'agost a causa de la malaltia, sense haver-lo informat en el moment del traspàs. A més, explica, em va dir que el meu fill estava amb l'àvia materna a una residència de "retir espiritual", però que tornarien el dissabte.
Mentrestant, explica Uriol, va anar a buscar el certificat de defunció de la seva dona i, en obtenir-lo, va comprovar que havia estat falsificat, ja que a l'estat civil no s'havia especificat que estava casada amb Uriol. Dissabte, Uriol i la seva mare van esperar fins a les 11 de la nit davant del domicili familiar de Pérez, sense que aparegués el seu fill. La família li va assegurar que el veuria el dimarts següent, data en què havia de retornar a Riells. Tampoc aquell dia va poder tenir cap contacte amb ell.
Uriol va contactar aleshores amb l'Ambaixada espanyola a Mèxic, que l'única ajuda que li va oferir, explica, va ser garantir-li que quan portés el seu fill a les oficines li tornarien a tramitar el passaport perquè pugués sortir del país. L'home també va demanar, mentrestant, l'acta de matrimoni per demostrar que es va casar amb Pérez a Mèxic ara fa sis anys. Durant els tràmits que va fer al registre va ser quan va descobrir que 10 dies abans de la mort de la seva dona, s'havien fet els tràmits per donar d'alta al seu fill de la nacionalitat mexicana. "Es volen quedar el meu fill i no me'l volen donar", explica Uriol, que assegura que les úniques ajudes que va rebre van ser dels funcionaris del registre que el van alertar que la família de la dona "actuava amb mala fe".
Després del seu retorn a Riells, el 10 de setembre, sense haver pogut recuperar el seu fill, ha trucat en diverses ocasions al domicili familiar de la dona "però ningú m'agafa el telèfon o, si ho fan, em tornen a penjar". Assessorat per un advocat, Uriol havia d'interposar avui tres denúncies, una als Mossos d'Esquadra, una al Cosulat de Mèxic a Barcelona i una tercera a l'Ambaixada espanyola a Mèxic.
"Ara com ara sóc l'únic tutor legal del meu fill", recorda, "i ja porto 10 mesos sense veure'l". Pau Uriol havia de començar, dilluns, les classes a l'escola de Riells, on el seu pare el va matricular. Ara espera que els tràmits vagin ràpid. "La ràbia que sento és el que em dóna forces per continuar", explica.



Més informació:
http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/5-societat/107682-que-en-pau-torni-de-mexic.html?tmpl=component&print=1&page

http://webspobles.ddgi.cat/sites/Riells_i_Viabrea/default.aspx

EXpedición * ahir Elian avui en Pau

Viatgem entre la tempesta,
després de l'explosió de Déu.
Cada llampec ens mostra
fantasmagòrics d'amor.
A cada pas s'enfonsa el fang,
salta un rèptil, amenacen deu.
Cada segon és com el cobrament
del que resultem ser.

A bord d'aquesta expedició
va un boig, un paleta, **
un nigromant, un rossinyol
i un petó espadatxí.
Ens cal un dia, un nen, un do
per sobreviure.

Primer vam ser els heralds
portant bones del Senyor,
però excedits seu mandat
carregant el pes del dolor.
Avui som àngels caiguts
al costat del que vam anar a curar.
Tenen por que als nostres propis fills
els ensenyem a volar.

A bord d'aquesta expedició
va un boig, un paleta,
un nigromant, un rossinyol
i un petó espadatxí.
Ens cal un dia, un nen,*** un do
per sobreviure.
**Rafael Uriol
***Pau
***Amb el permís de Silvio Rodriguez

La cup a dit que si

La Candidatura d'Unitat Popular ha anunciat, aquest dissabte 12 de novembre des del Castell de la Geltrú, el seu compromís amb les Consultes Populars que es celebraran els propers mesos i la voluntat que aquestes Consultes siguin un primer pas cap a la consecució de la independència de la Nació Catalana: els Països Catalans. La CUP també ha volgut recordar que només un poble disposat a desobeir les lleis injustes pot aconseguir la seva llibertat i per això ha fet una crida a participar massivament en les Consultes ia dipositar milers i milers de vots a favor del SÍ.

Eduard Pinilla, ex-regidor de la CUP de Vilanova i la Geltrú, ha volgut donar les gràcies a totes les persones que treballen per tal que les Consultes esdevinguin un èxit i ha destacat que "les Consultes populars són una mostra de la capacitat del nostre poble per mobilitzar-se i organitzar-se en defensa d'aquest dret bàsic que als catalans i catalanes se'ns nega, que és el dret democràtic a decidir lliurement el nostre futur nacional: el dret a l'autodeterminació ".

Pinilla ha remarcat que la CUP entén que "aquestes Consultes haurien de ser un acte de plena normalitat democràtica organitzada per les institucions", però ha afegit que "per Espanya això no és possible i ho hem de fer de manera mig clandestina, sense cap legalitat que ens empari i, per tant, desobeint l'ordre constitucional espanyol ".

Aina Barahona, com a portaveu nacional de la CUP, ha llegit el comunicat de l'organització, en què es destaca que la CUP ja havia participat en l'impuls de la consulta celebrada a Arenys de Munt i que "de la mateixa manera que aleshores, la CUP continua pensant que el protagonisme no ha de correspondre als partits "sinó que" el protagonista de l'organització d'aquestes Consultes és el teixit popular i associatiu català ", ja que" són milers les persones que, lluny de la lògica de la classe política catalana, treballen dia rere dia per organitzar les Consultes, malgrat les amenaces de la judicatura espanyola, i malgrat les amenaces dels feixistes ".

El comunicat remarca que "la vertebració d'una democràcia popular i participativa i el treball des del municipalisme per a la construcció nacional dels Països Catalans són uns dels pilars bàsics del projecte polític de la CUP i les Consultes en són una clara expressió".

La CUP es dirigeix a "la judicatura espanyola, als feixistes, i també als partits unionistes per anunciar que els referèndums no s'aturaran" i fa una crida "a tots els alcaldes i regidors perquè es prestin a col · laborar en l'organització i posin tots els ajuntaments al servei de les Consultes populars per tal que aquestes gaudeixin de la màxima participació possible ". Finalment, la CUP fa una crida "a participar massivament en les Consultes ia dipositar milers i milers de vots a favor del SÍ".

Albert Botro, membre del Secretariat Nacional de la CUP i de la comissió organitzadora de la campanya a favor de les consultes, ha parlat de la implicació de la CUP en l'impuls de consultes a totes les viles i ciutats on és present. Botro ha destacat "que aquesta participació ha de servir per dinamitzar el procés d'autodeterminació més enllà de les Consultes", i per donar "unitat i força al discurs independentista i d'esquerres". Els portaveus de la CUP han estat acompanyats pels i les membres del Consell Polític, que ha estat reunit aquest dissabte a Vilanova i la Geltrú.

Homenatge a Quintin

El cantautor uruguaià Quintín Cabrera serà recordat el proper dia 26 de novembre pels artistes Eliseo Parra, Joan Isaac, Jordi Fàbregas, Miquel Pujadó, Juan Luis Parra, Ton Rulló i Jaume Arnella, que interpretaran les seves cançons al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona.

Cabrera, va morir el 12 de març al no poder superar un trasplantament de pulmó. Va arribar a Barcelona el 1968 i va participar activament en els moviments de cançó d'autor. El 1991 es va traslladar a Madrid. Va crear temes com “Jo vaig néixer a Montevideo”, “Senyor president”, Aquí una nit, en català o” Un llarga abraçada d'aigua”.

En els anys 90 va fundar el Centre de Cançó, que va propiciar la promoció d'una nova generació de cantautors, entre ells Pedro Guerra, Javier Álvarez o Ismael Serrano.

El concert de esta promogut per el sindicat CCOO de Catalunya

Yo vengo de un país que ya no existe
del verde claro tiempo de la lluvia
que un barrio de baldosas milongueras
metió por las ventanas de mi casa
descubriendo mis rincones y mis libros
y los sueños escondidos en mi almohada.

Y me siento compatriota de los barcos
porque invento banderas que ponerles.
Ellos son como yo, van a los puertos
queriéndose quedar y no les dejan
aunque hablen el idioma de los muelles
y queden amarrados cuando llegan.

Lleno de mariposas mis bolsillos
para llevar conmigo primaveras
y aunque me hagan cosquillas con las alas
y peligren de quebrarse las antenas
las salvo de que se las lleve el viento
a posarse en flores que no deban.

Por eso caducó mi pasaporte.
Tengo tantos países para no tener nada
por ir dándome sin pensar en fronteras:
a nadie le importa en las aduanas
que llene de cielos mis bolsillos,
de mares y lunas mi guitarra.

Q. Cabrera

J. Bosk

Joanjo Bosk a estat mereixedor de ser junt amb la Bonet, en Tero i altres intèrprets musicals en llengua catalana, en la segona edició del Certament Terra i Cultura premi Miquel Martí i Pol creat pel Celler Vall-Llach (Lluís Llach) de Porrera, com a finalista. El jove cantautor de Figueres porta una carrera musical extraordinària. Primer com a roquer de la banda ASPID. Desprès com a cantant en solitari amb el disc “DESPUES DE TODO” de la categoria d’ Antonio Vega, Tronxo i Javier Alvarez. Darrerament porta el espectacle “Cançons de la cançó, d’un temps d’un país” en comunió amb l’ Orquestra de Cambra de l’Empordà i el seu director en CARLES COLL, a reu del país. Avui el més calent de Joanjo és el darrer treball discogràfic EN EL TEMPLE DEL VENT, amb poemes de grans escriptors de la cultura catalana.

Salut, premis i llargs anys de carrera artística per a un jove emprenedor empordanès amb talent.

Albert Einstein

La crisi segons A. E.

No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot passar a persones i països perquè la crisi porta progressos.

La creativitat neix de l'angoixa com el dia neix de la nit. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera a si mateix sense quedar "superat".

Qui atribueix a les crisis seus fracassos i les seves penúries violenta seu propi talent i respecta més els problemes que a les solucions. La veritable crisi és la crisi de la incompetència.

L'inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar les sortides i solucions. Sense crisi no hi ha mèrits.

És en la crisi on aflora el millor de cada un, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure, i callar en la crisi és exaltar el conformisme.

En comptes d'això treballem dur. Acabem d'una vegada amb l'única crisi amenaçadora que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.

Albert Einstein

20 N

Assassins!!!

Assassins de raons, assassins de vides.
Que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries,

memories !!!

Estrena mundial de la cançó MASSA del disc “Segunda cita” de Silvio

Això és "Massa" i el que en diu Silvio:

Mira, és un bolero (on sol haver una mica de filin, que és com dir alguna cosa de jazz), i per tot això l'hi dedico a Cèsar. Jo vaig escriure unes WEB, una per a cada cançó, que han de sortir al disc. Et copio la qual vaig dedicar a Massa:

"A César Portillo de la Luz el vaig conèixer fa quatre dècades. En aquells dies el perseguia pels bars nocturns que ell cantava. A la seqüència el vaig veure construir cançons amb els interludis que improvisava entre tema i tema. Ell va ser part del meu ritual d'iniciació i em va donar a llum amb secrets de l'ofici de trobador amb poca veu. Saber que la immortal “Contigo en la distancia” l'havia compost el mateix any que jo havia nascut va ser una cosa que sempre em va impactar. Odilia Urfé-pianista, musicòleg i persona inoblidable, cridava a Portillo “el filòsof del bolero”'. Massa se la dedico a César amb molta deute i admiració. "

MASSA

Massa temps,
massa set
per a conformar
amb un breu glop
l'única vegada.
Massa ombra,
massa sol
per encadenar
a una sola forma
i una sola veu.

Massa boques,
massa pell
per enamorar
d'un mal gegantí
i un ínfim bé.
Massa espai,
massa blau
perquè l'immens
càpiga en una espurna
només de la llum.

Massa pols,
massa sal
perquè la vida
no busqui consol
en el més enllà.
Massa mai,
massa no
per a tantes ànimes,
per a tants somnis,
per tant d'amor.

A César Portillo de la luz

Una reflexió de R. Fernandez Retamar

Cultura i Revolució a Cuba – Roberto Fernandez Retamar

Poc després de la victòria de gener de 1959, el 19 d'agost d'aquell any memorable, vaig publicar al diari cubà Revolució l'article «L'Havana, cruïlla d'Amèrica», on vaig plantejar que a partir d'aquell gener La Havana, és a dir Cuba , s'havia convertit en la cruïlla d'Amèrica, al centre d'atenció del Continent. Les raons per a això eren òbviament polítiques, però jo sostenia que Cuba estava obligada a lluitar per esdevenir, també, cruïlla intel·lectual i artística. I això, vaig afegir, que no de manera parasitari, arrossegant de l'evident i poderosa grandesa política, sinó per mèrits propis. Tot i que llavors tot just havien començat a funcionar, ja havien estat creades al país, una al març i una altra a l'abril, dues institucions culturals que portarien a vies de fet aquest propòsit: l'Institut Cubà de l'Art i Indústria Cinematogràfics (ICAIC) i la Casa de les Amèriques, dirigides durant anys, respectivament, per Alfredo Guevara i Haydee Santamaría, figures emblemàtiques de la nostra història. El 1960 va ser organitzada la Impremta Nacional, el primer i simbòlic títol, publicat copiosament a un preu mínim, va ser Don Quijote de la Mancha. I el 1961 va tenir lloc la romàntica campanya d'alfabetització que va fer de Cuba el primer país de la nostra Amèrica lliure d'analfabetisme. (En anys recents, amb procediments i de vegades mestres cubans, altres països llatinoamericans i caribenys estan realitzant tasques en certa manera similars.) A partir d'aquella campanya, i d'elevar el nivell educatiu, va tenir ple sentit la frase de Fidel segons la qual no li diem al poble: creu, li diem: llegeix. Per tal d'oferir els més variats materials de lectura, la Impremta Nacional va donar lloc, el 1962, a l'Editorial Nacional, brillantment conduïda per Alejo Carpentier. I alguns anys després, en la seva estela, va ser creat l'Institut Cubà del Llibre.
Però en aquell 1.961 van tenir lloc també a Cuba altres fets, de diferent naturalesa. El 15 d'abril d'aquest any van ser bombardejats per avions dels Estats Units tres aeroports cubans. Era, sens dubte, el preludi de la invasió, com la que el 1954 havia aixafat al govern progressista de Guatemala, on es trobava el jove Ernesto Guevara, a qui no li deien encara el Che. El 16 d'abril, en l'enterrament de les víctimes dels bombardejos, Fidel va proclamar el caràcter socialista que havia adquirit la Revolució Cubana. I en la matinada del 17 va arribar la invasió. El 19, seixanta-sis hores més tard, els seus últims reductes es rendien. Va ser per als cubans de l'illa la gesta de Playa Girón, nom d'una victòria, i per als governants nord-americans i els seus mercenaris, el fiasco de la Badia de Cochinos, nom d'una derrota.
El caràcter socialista assumit per la Revolució Cubana, a la vegada que va entusiasmar, va preocupar a escriptors i artista no hostils al procés revolucionari, però coneixedors de les deformacions imposades a les lletres i les arts en gairebé tots els països que es deien socialistes. La prohibició d'un documental fet al marge del ICAIC precipitar les coses, i al juny de 1961 van tenir lloc diverses reunions d'escriptors i artistes amb dirigents polítics encapçalats per Fidel. En aquestes reunions hi va haver, de viva veu, moltes intervencions, de les que pel que sembla no existeixen transcripcions. Només s'ha conservat el discurs de conclusió de Fidel, anomenat Paraules als intel -lectuals. En aquest discurs, a més d'altres consideracions, Fidel va pronunciar la frase que es faria famosa: «Dins de la Revolució, tot, contra la Revolució, res». S'ha dit que aquesta frase ha guiat la política cultural de Cuba fins avui. Però tal frase, com és obvi, és susceptible de més d'una interpretació. Em conte entre els que pensen que "dins de la Revolució» s'inclou la crítica al que es consideri errat en el procés revolucionari. Així ho va entendre el nostre gran cineasta Tomás Gutiérrez en films seus com La mort d'un buròcrata, Memòries del subdesenvolupament i Maduixa i xocolata. Així ho ha entès la majoria dels nostres escriptors i artistes, incloent l'actual Ministre de Cultura, el narrador i assagista Abel Prieto. En conseqüència, a Cuba no es va implantar res semblant al nefast realisme socialista, al qual el Che donaria el tret de gràcia en la seva carta l'uruguaià Carlos Quijano de 1965 coneguda com «El socialisme i l'home a Cuba». A la llum d'aquells trobades de juny de 1961, l'agost d'aquest any, després d'un mogut congrés, va ser creada la Unió d'Escriptors i Artistes de Cuba, amb Nicolás Guillén al capdavant i una adreça de la qual formaven part creadors com Alejo Carpentier, José Lezama Lima, René Portocarrero, Juan Blanco, Lisandro Otero, jo mateix.
Fins ara m'he limitat a l'ocorregut a l'interior de Cuba. Es coneixen, però, les repercussions de la Revolució Cubana fora de les nostres fronteres: en primer lloc, en els altres països de l'Amèrica Llatina i el Carib, però també al planeta tot. Una conseqüència d'això va ser el notable interès que va començar a tenir-se en el món per la nostra Amèrica a partir del 1959. Aquest interès es va dirigir no només als aspectes polítics, sinó també als culturals: en especial, a la literatura. El que molts consideren el més gran poeta hispanoamericà del segle XX, el peruà César Vallejo, va morir el 1938 a París corcat per les necessitats. A partir de la dècada dels seixanta del segle passat les coses serien molt diferents. En moltes parts es van crear institucions per estudiar les realitats llatinoamericanes i caribenyes. Les editorials no quedar enrere, i es va fer de bon to, i rendible, publicar autors nostres. Fins i tot es va usar el deplorable anglicisme boom per referir-se a un grup de bons narradors de l'àrea, donant a entendre que havien sorgit de sobte. Seria tronat atribuir només a la Revolució Cubana la boga, a partir de 1959, de la literatura llatinoamericana i caribenya. En gran mesura, aquesta literatura tenia ja un alt nivell molt abans d'aquell any. Però va ser a partir d'aquesta data quan va ser presa seriosament de manera massiu. Que alguns dels beneficiaris simpatitzar amb la Revolució Cubana és congruent. D'altres, ho van fer al principi i es van allunyar després d'ella. I no van faltar els enemics seus, l'exemple més gran potser és el del gran escriptor argentí Jorge Luis Borges, que fins al 1959 havia estat un autor de minories, i passaria a ser multipublicado, multitraducido, multipremiado, multientrevistado. (La Casa de les Amèriques va publicar el 1988 un volum de pàgines escollides seves.) Curiosa ironia, pròpia de la seva paradoxal tarannà, que en gran part ho degut a un fet històric que li disgustava. Fins aquella data, el Premi Nobel de literatura només havia recaigut, amb justícia, a una autora nostra, Gabriela Mistral. A partir del 1959 el rebrien, amb la mateixa justícia, Miguel Ángel Asturias, Gabriel García Márquez, Pablo Neruda, Octavio Paz, Derek Walcott, VS Naipaul. Tots, d'alguna manera, volent o no, deutors de l'impacte provocat per la Revolució Cubana.
Torno a ocupar-me de Cuba. L'assassinat del Che el 1967 pràcticament va clausurar els nostres intensos anys seixanta. El 1968 va passar el primer capítol del que seria el malhaurat «cas Padilla»: aspres articles oficials contra llibres d'ell i d'un altre escriptor. El 1971, un nou capítol: la presó del poeta per prop d'un mes, i la seva excarcelació seguida d'una suposada autocrítica que en realitat va ser una caricatura dels discursos pronunciats per víctimes dels espantosos processos de Moscou. Paral-lelament, s'ha produït un congrés d'educació i cultura del qual emanen alguns directrius que contradeien el que havia estat fins aleshores la política cultural de la Revolució Cubana. Havia començat l'estrenyiment que el crític Ambrosio Fornet nomenaria després «Quinquenni Gris» (1971-1976). Vegeu l'excel- lent conferència que sobre la qüestió llegís Fornet aquest any a la Casa de les Amèriques. A aquesta conferència, amb la qual estic identificat (va aparèixer primer a la revista que dirigeixo, Casa de les Amèriques), remeto als meus lectors. Fora de Cuba es va viure, a propòsit d'ella, el que l'admirable Julio Cortázar va anomenar «l'hora dels xacals». Si bé hi va haver errors cubans, alguns intel-lectuals van aprofitar la conjuntura no només per desvincular-se de la Revolució Cubana en conjunt, sinó per atacar-la i passar-se a les files enemigues. En això estan fins avui, i aquests noms són difosos per nombrosos mitjans hostils o que es diuen neutrals. A Cuba, a partir de la creació el 1976 del Ministeri de Cultura, es van prendre decisions que ventilaren l'ambient i van reprendre i van enriquir camins positius. El fet es va accelerar quan, a partir i mitjans dels vuitanta, es va iniciar pel propi Fidel l'anomenat procés de rectificació d'errors, que apuntava sobretot a mesures econòmiques incorrectes preses quan en els setanta el país va incrementar els seus nexes amb la URSS. Aviat el Che havia advertit sobre la negativitat d'aquestes mesures, en certa manera paral·leles a les preses en el camp cultural. Però tot just iniciat aquest procés, les conseqüències de la perestroika van portar a la desaparició de l'anomenat camp socialista europeu, i fins i tot a la implosió de la Unió Soviètica. De la nit al dia, Cuba va perdre més del vuitanta per cent del seu comerç exterior. Va ser necessari fer-la entrar en l'anomenat període especial, que ha suposat aplicar en temps de pau la dràstica austeritat prevista per temps de guerra. En aquest període, que ha durat més de quinze anys (en el seu discurs del 26 de juliol de 2007 el company Raúl Castro va dir que no hem sortit d'ell), s'han viscut dues experiències ben diferents: d'una banda, l'escassetat de gairebé tot, incloent per descomptat els materials requerits per a la producció cultural, de l'altra, l'alliberament d'un pensament esquemàtic procedent dels països socialistes d'Europa, sobretot de l'URSS. La Revolució Cubana, que des del 26 juliol 1953 s'havia declarat, per boca de Fidel, orientada per José Martí, ha enfortit aquesta filiació, sense abjurar del més viu del marxisme, tan desfigurat en allò països, amb els resultats que es coneixen. Cintio Vitier escriure fa anys que a Cuba és vigent un “marxisme martià”, que il-lumina la vida cultural del país. En els moments més foscos del període especial. Fidel va dir que el primer que havia de salvar era la cultura. Deixar enrere aquells moments, el país ha vist renéixer i multiplicar-se la vida editorial, les exposicions d'arts plàstiques, els concerts i representacions teatrals i Danzario, fins i tot el cinema, que havia sobreviscut gràcies a coproduccions no sempre afortunades, però que compta amb un Festival del Nou Cinema Llatinoamericà que cada desembre fa de Cuba un lloc privilegiat. Com també ho fan les anuals fires del llibre, que recorren l'illa, festivals de ballet, teatre o poesia, mentre es conserven premis i trobades com els organitzats per la Casa de les Amèriques. En l'ordre científic, Cuba compta avui amb centres reconeguts internacionalment, i està lliurada a una massificació de l'ensenyament fins i tot universitària. Al mateix temps, ha enviat milers de metges i altres treballadors de la salut a nombrosos països del Tercer Món. Tot això ha contribuït a mantenir vinculats amb Cuba a quantiosos intel-lectuals de tot el món.
Fa poc vaig presentar el nombre inicial de la revista literària “La Siempreviva”, la més recent de les moltes revistes culturals cubanes actuals. El títol de la revista, que ja va ser el d'una altra apareguda a l'Havana el 1838, bé podria aplicar-se a la vida cultural cubana. Ni calúmnies, ni la invasió, ni agressions, ni el terrible i intensificat bloqueig, ni les enormes dificultats del període especial en temps de pau, ni tan sols els nostres errors i insuficiències han impedit que floreixi, des de la base fins dalt, la cultura de avui i de demà, la sempre viva.

Amadeu Casellas

Se'm nega la llibertat perquè jo no sóc submís amb un sistema penal i penitenciari podrit i corrupte, tal com es demostra en el dia a dia, en què aquesta constitució i aquestes lleis catalanes i espanyoles de què tant parlen els polítics i els jutges no s'apliquen. Per què no em concedeixen la limitació de condemna? La resposta és molt senzilla: perquè vaig néixer pobre, com tants altres companys: Amadeu Casellas

Amadeu Casellas va començar la seva darrera vaga de fam el passat 30 de novembre a la presó de Girona. Amenaçar de cosir la boca, com havia fet en una altra ocasió, i va deixar de menjar. Va estar 54 dies només amb aigua i sucre. Demanava poder sortir de cap de setmana. Un cap de setmana després de 25 anys a la presó, un privilegi que la direcció del centre li negava legant mala conducta. "Hauria arribat fins al final, és clar que sí. Estava decidit a sortir de la presó com a fora. Em era igual viu que mort."

Cinc anys abans havia dit alguna cosa semblant a un funcionari de la Model de Barcelona. Va ser el setembre de 1979. Acabava d'entrar a la presó a complir una condemna per robatori a mà armada. Era atracador de bancs, anarquista i simpatitzant de Terra Lliure, i les pallisses eren tan intenses que temia per la seva vida. "Un dia vaig pensar que no sortiria viu, i sense res a perdre em vaig encarar amb el tipus que em donava cops. 'O em mates o et mato', li vaig dir. 'Si em mates, em fas un favor, i si et mato, seguiré tancat ' ".

Casellas no el va matar, no ha mort ni ferit mai a ningú, i segueix a la presó. Ell assegura que és el pres més veterà de Catalunya. També és el més combatiu. Ha denunciat repetides vegades a les autoritats per robatoris, estafes, abusos i falsificacions. Ha realitzat 50 vagues de fam i passat anys sencers en cel les d'aïllament, sense veure ningú, sortint només dues hores al dia a un pati buit. La història de la seva vida és la història de les presons a la Catalunya democràtica, i per això la Generalitat, amb ganes de canviar el sistema penitenciari, atén els seus consells, mentre que el Síndic de Greuges el visita per descobrir un dels grans secrets del país: vuit mil presos, més que mai en la història de Catalunya, sotmesos a un sistema obsolet capaç d'agreujar les seves patologies.

"El nostre sistema fomenta la drogoaddicció i pot induir al suïcidi", admet un funcionari que, com els altres que han accedit a parlar amb La Vanguardia, exigeix mantenir l'anonimat. "Tindria molts problemes si sabessin que parlo amb un periodista", diu un. "La meva vida podria córrer perill", afirma un altre. "Els meus companys ja m'han tancat més d'una vegada amb presos perillosos per a espantar".

Amadeu Casellas ha estat un atracador que ha desaprofitat les seves oportunitats de llibertat. "Cada vegada que sortia, agafava una arma", manifesta un ex alt càrrec del servei penitenciari de la Generalitat. Trencar condemnes i fugar-se han estat motors del seu historial delictiu. "No li deixaven opció", explica un membre del cos de serveis socials.

El món dels presos, com reconeix Casellas, està entre aquestes dues opinions. Quedem amb ell el dissabte de la setmana passada en un local del Poblenou. El divendres havia començat el seu desè permís des que la vaga de fam va donar els seus fruits, i el diumenge a les nou del noche havia d'estar de tornada a la presó. Vestia de negre. Un jersei sense coll i màniga llarga, uns pantalons de llana i unes sabates de cordons que semblaven nous. La violència, les equivocacions, la resistència, els somnis i el cansament de la seva vida estaven tancats en uns ulls grans, negres i aquosos. Ulls d'anada i tornada a gairebé tot.

LA CAUSA DEL REBEL.

Casellas tenia 14 anys el 1973 i treballava en una fàbrica de Balenyà quan va descobrir l'anarquisme. "Em sentia explotat per l'empresari, vaig conèixer gent de la CNT i vaig començar a repartir propaganda subversiva pels carrers. Anava de paquet en la moto amb les octavetes i assistia a reunions clandestines".

Creia en la lluita armada, en la revolució imprescindible per canviar les coses, i encara avui, quan ha complert ja els 45 anys i està convençut que les pistoles no arreglen res, considera que l'anarquisme, tot i no ser la solució definitiva, " funcionaria millor que la democràcia que tenim ".

"A Espanya no tenim democràcia-diu-. Abans hi havia un dictador que era Franco, i avui hi ha uns partits polítics. Les empreses funcionen igual. Les necessitats de primer ordre no estan resoltes. Manca igualtat entre rics i pobres".

Va ser buscant aquesta igualtat com va atracar el seu primer banc, el Banc Mercantil de Manresa, el 1976. "Va ser gairebé el meu primer delicte. Estava molt nerviós, però va anar molt bé. Un policia local ens va donar l'alt, però va sortir corrent al veure les nostres armes i els passamuntanyes".

Durant els següents dos anys i mig va atracar més de 50 bancs. "Era una manera de recuperar el que els bancs ens agafaven. No em penedeixo de res, llevat de no haver agafat prou". Els botins rondaven els dos milions de pessetes. Una part era per al grup anarquista, una altra se la ficava a la butxaca i una altra la feia arribar, de forma anònima, a famílies en dificultats. Alguna premsa el va anomenar Robin Hood, i la policia el va anomenar el Dandy perquè anava ben vestit i als guàrdies els donava cinc mil pessetes per l'ensurt.

"Ens divertíem i vivíem bé. Jo ho organitzava tot i també guardava les armes". Les pistoles, escopetes i municions les obtenia en el mercat negre i gràcies als contactes amb Terra Lliure i el Grapo.

Amb Terra Lliure compartia l'ideari independentista i republicà, i al Grapo li unia la lluita contra el sistema. Tenia amics a ETA, i encara els té, encara que creu que han arribat en l'absurd d'una lluita sense sortida.

LA MODEL, 1979.
De la Model de 1979, Casellas enyora l' caliu polític. "A la segona galeria estàvem els presos polítics d'esquerres", i allà va contactar amb la gent de la CNT, ETA i Terra Lliure. "Vam fer pinya". A la sisena galeria hi havia els presos de Crist Rei i altres grups de la ultradreta.

Li van caure tres anys llargs i el 1981 va estar de nou al carrer. "Vaig tornar a atracar perquè creia, més que abans, en la lluita armada". La policia va trigar un any a tancar de nou i la condemna va ser de vuit anys. Va tornar a la Model i va participar en la primera vaga de fam. Era 1982 i el PSOE acabava de guanyar les eleccions. "Vam ser 2.000 presos en vaga de fam demanant un tracte humà i ho vam aconseguir." Malgrat aquestes millores i que la Generalitat, a partir de 1984, es va fer càrrec de les presons, Casellas es va radicalitzar i quan va tornar a sortir, el 1985, no va tenir més objectiu que la lluita armada. "Acumulava odi i frustració".

ELS FUNCIONARIS.
L'arrel de la frustració era al tracte que rebia dels funcionaris i, per això, quan va tornar a la presó el 1986 i li van caure 30 anys va pensar que mai tornaria a ser lliure. Llavors va començar el més dur, amb moltes vagues de fam, una de fins a 74 dies.

"Els funcionaris són uns malalts-diu després d'haver conviscut 25 anys amb ells-. No tots, però molts si. Si els veiés un psicoanalista, segur que no els deixava treballar. D'aquests sicaris hi ha a totes les presons. Tenen molta força i ningú els denuncien per por. Aquesta gent ajuda a crear psicòpates a les presons ".

"És cert-reconeix un funcionari-. Molts companys no creuen en el dret dels presos a la reinserció". "El nostre treball és molt dur-explica un altre funcionari-i hem de protegir de presos seropositius que s'autolesiona per contagiar. És veritat, però, que l'ús de la força no ens ajuda en res. Ens fem respectar no quan agredim sinó quan respectem al pres i dialoguem amb ell ".

"Hi ha funcionaris-assegura Casellas-que gaudeixen castigant. Donen suport la pena de mort i admiren el sistema penitenciari americà. Estan, sobretot, a Quatre Camins, Can Brians, la Model i Lleida".

TORTURES.
Casellas ha passat per aquestes i totes les altres presons catalanes. Ha estat en setze presons i assegura que Can Brians és la pitjor. "Allà és on més es tortura". La violència d'aquestes tortures, però, ha baixat. "En els anys 80 eren més salvatges. He vist funcionaris participar en orgies sexuals en què es violava als interns i pallisses que els deixaven moribunds. Ara les pallisses no són tan freqüents. El que és molt freqüent, però, són les tortures psicològiques. Et amaguen les cartes, no et deixen trucar per telèfon, a les visites els diuen que estàs malalt i no pots sortir, allarguen la burocràcia, et posen en cel amb gent amb la que saben que vas a tenir problemes, et traslladen de centre i et aïllen ".

Des del 11 juliol 2002 al 11 de juliol de 2003, Casellas va estar aïllat en una cel la de Can Brians. "Era una injusticia.Me van ficar allà perquè no em volien al pati. No volien que parlés amb altres presos perquè no poguéssim denunciar el que estava passant. Presentar un recurs que vaig guanyar a l'Audiència de Barcelona, però m'havia tirat un any en aïllament ".

Allà tenia dret a cinc llibres, dues carpetes, una muda, un walkman, unes sabatilles i una trucada de vuit minuts cada quinze dies. "Hi ha gent que no ho aguanta i és llavors quan es produeixen els suïcidis".

Una altra són les drogues, que es troben i consumeixen sense problemes. A la presó es compra de tot. Tant un telèfon mòbil com un xut d'heroïna o una ampolla de whisky, que a la Model costa 90 euros.

La droga es consumeix en les cel i en els patis. "Les drogues es toleren-afirma Casellas-. En els patis es fumen porros. Els funcionaris ho permeten. Amb tant amuntegament-falten més de dos mil places-hauria moltes més baralles i motins si els interns no estiguessin drogats. Els porros relaxen i després hi ha la droga legal, la metadona, que no s'utilitza per desenganxar als heroïnòmans, sinó tot el contrari. Se'ls augmenta la dosi fins que són uns zombis. La direcció de les presons droga als interns per tal que no donin problemes " . Aquesta opinió la corrobora un assistent social, que assegura, a més, que hi ha centres que falsifiquen les anàlisis dels interns per ocultar que la majoria estan drogats.

Casellas no s'ha drogat. Prefereix evadir-se amb els walkman com tants d'altres interns. "Això és requerit per a la presó no hi ha ni un segon d'intimitat. Som fins a sis persones en una cel de deu metres quadrats, amb rentamans i vàter".

Una de les poques distraccions sol ser el treball. Hi ha 1.500 presos en els tallers, cobrant sous molt per sota del mínim interprofessional. A Girona fabriquen àlbums de fotos i treballen cada dia.

CARA AL SOL A GIRONA.
Girona és una presó mitjana, amb 400 interns. La dirigeix Jordi Solé, i el cap de serveis és Miquel Àngel Font, candidat al Senat pel PP en les últimes legislatives. "Tenen fama de ser durs", segons un ex funcionari. "Amadeu és una de les seves víctimes-afirma una de les fonts consultades-. Per sortir els caps de setmana li van exigir un any de bona conducta, quan la llei obliga a una revisió cada sis mesos. Davant d'aquesta injustícia va fer la vaga de fam . Van voler posar-li un xivato a la cel, però es va negar. Li va dir a Font que era un fatxa i li va cantar el Cara al sol. Li sancionar durant nou mesos ".

"Amadeu resisteix perquè té una gran fortalesa", afirma un funcionari que el coneix bé. Des del juliol de l'any passat podria gaudir del règim obert, però segueix en segon grau, amb un permís cada dos mesos, més o menys. La redempció final de la seva pena està fixada per el 26 d'agost del 2011, 32 anys després d'haver trepitjat la Model per primera vegada. Ell espera que sigui molt abans. Té una feina esperant-lo a Girona. "Sé que serà la meva última oportunitat, però també ho serà per a ells". Amadeu recorda que Miquel Martí i Pol li va fer un poema fa cinc anys, que va publicar el 9 Nou. En el primer vers es preguntava "Què has fet per passar vint anys a la presó?" Amadeu va tancar els ulls revivint l'homenatge del poeta i va dir: "M'agrada allò de que" a la república tot és possible i tot està per fer ' ".

A Montserrat Tura, Consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya.

A Albert Batlle, Secretari General de Serveis Penitenciaris.

A l’opinió pública:

Les persones sotasignades relacionades amb la vida social i cultural del nostre pais volem posar en coneixement dels màxims responsables del Departament de Justícia i de la Secretaria General de Serveis Penitenciaris que sent conscients de la greu situació en la que es troba Amadeu Casellas Ramon, empresonat al Centre Penitenciari de Quatre Camins i actualment ingressat en l’Unitat Hospitalària Penitenciària de l’Hospital de Terrassa per portar més de 95 dies en vaga de fam, sol•licitem la seva atenció per a que es produeixi una ràpida sol•lució favorable a la dignitat del pres.

Tenim constància de les extremes circumstàncies personals en les que actualment es troba Amadeu Casellas, qui sense delictes de sang porta més de 23 anys empresonat.

Creiem que és impensable que això pugui estar succeint a Catalunya al segle XXI i no podem permetre una mort indigna sense, al menys, alçar la veu i escriure aquestes paraules.

Parlem de vida o mort.

Per tot l’exposat ens adherim a la sol•licitud de llibertat immediata per a Amadeu Casellas Ramon, si més no, per raons humanitàries.


Amparo Mercedes Sanchez Perez, cantant
Natxo Tarres Garcia, cantant
Antonio Chavarrías Ocaña, director cinema
Fermin Muguruza Ugarte, cantant
Gerard Quintana Rodeja, cantant
Manu Chao, cantant
Blai Llopis Lluch, actor
Pep Jové Agustinoy, actor
Eva Fernandez, presidenta de la FAVB
Ramon Pique, Associació Memòria Contra la Tortura (AMCT)
Matthew Tree, periodista
Francesc Ribera Toneu “Titot”, cantant
Joan Tardà i Coma, diputat al Congrés del Diputats
Jesus Maria Sahún Castet “Joni”, editor
Joan Josep Martínez Solana “J. Piquete”, cantant
Yacine Belahcene Benet, cantant
Enric Pedascoll, editor
Carlos Azagra Garcia, dibuixant
Carlos Daniel Blanco Martin “Undergroove”, dissenyador gràfic
Roger Palà i Balanyà, periodista
Jordi Gratacos i Rigall, promotor cultural
Estel Barbé Serra, gestora cultural
Jordi Borràs Abelló, il•lustrador
David Fernandez, periodista
Lluc Salellas i Vilar, llicenciat en periodisme i ciencies politiques
Roger Costa Puyal, periodista
Raül Lázaro Balló, músic i periodista
Eulàlia Garcia Sastre, tècnica de so
Amparo Martin Gomez, promotora cultural
Magda Timoner Pelegrí, realitzadora i muntadora audiovisual
Camilo Torres Pons, editor fonogràfic
Salvador Picarol i Bagunyà, promotor radiofònic
Pasqual Otal Montasell, tècnic cinema
Sergi Fàbregas Doñate, músic
Luis Martin Gómez, periodista
Xavier Cánovas Paradell, cantant i agitador cultural
Quim Moya i Matas, dinamitzador cultural
Iván Morales, actor, director i guionista
Ernest Coll Triay, producció cultural
Ángel Luis Sánchez Pérez, relacions públiques
Sergi Picazo Guillamot, periodista
Ana Aysa Bueno, músic i tècnica disseny web i gràfic
Gregorio Fernández Romero “Gori de Palma”, dissenyador i director creatiu
Roger la Puente Duran, video realitzador
Juan Tomás Alcaine, periodista
Vicente Arlandis Recuerda, coreògraf
Lidia González Zoilo, actriu
Antonio Jiménez Paz, poeta
Agnes Daroca Herrero, dissenyadora gràfica
Margarita Yarmats "Marharyta", creadora multidisciplinar
Ángel Muñoz Petisme, músic i poeta
Marta Robles Crespo, músic
Mario Alvaro Jimenez, dissenyador
Serxio Regos "García", músic

Tot el que sabem del ciutadà Casellas és a través de la seva mare i dels amics que li fan costat, a ell, ia la família. El director general de Serveis Penitenciaris ha tornat a negar el permís de visita a aquest diputat. No ens permet d'anar-lo a veure i interessar-nos-hi. Nosaltres hi insistim perquè no volem deixar-lo sol, però el Sr Batlle ens ho prohibeix. Només sabem que ara és internat a la Unitat Penitenciària de Terrassa i ignorem si ja li estan aplicant l'alimentació forçosa. De fet, fa 76 dies que és en vaga de fam, la qual cosa, atenent al seu estat precari de salut, provoca neguit.
Ho hem explicat mil i una vegades: Amadeu Casellas protesta perquè no s'han acomplert els acords acordats arran de la primera vaga de fam de l'any 2008 que durà 77 dies, a través dels quals havia d'assolir el tercer grau restringit a l' març-abril de 2009 (puc donar fe que en tot moment des de l'administració i des de la presó quan anava a veure'l sempre se m'havia comunicat que el bon comportament d'Amadeu Casellas feia preveure que assoliria la llibertat en els terminis previstos.
Cap delicte de sang, però 23 anys de presó. D'on prové i per quina raó aquest acarnissament?

Joan Tardà ERC 29 de setembre 2009

L'agost de 2008 els diputats d'Esquerra vam rebre correus en què se'ns feia avinent el cas d'Amadeu Casellas, ciutadà que protagonitzava una llarga vaga de fam per reclamar la llibertat. Arran, doncs, d'una entrevista immediata amb la consellera Montserrat Tura i el director general Albert Batlle, vaig poder visitar-lo en més d'una ocasió (en els darrers mesos, en canvi, se m'ha denegat sempre) i vaig conèixer l'Amadeu Casellas, ja aleshores convertit en el pres que, malgrat no haver comès mai cap delicte de sang, feia més de vint anys que era a la presó.
Dono fe, perquè, de reunions i entrevistes amb els responsables polítics del govern, n'hem tingut més d'una, que aleshores s'avingué a finalitzar la vaga, a canvi d'establir un pla d'actuació, avalat per Ignasi Garcia Clavel, que durant anys fou el responsable de presons en l'època de CiU i avui dia a la Sindicatura de Greuges, per tal que a la primavera de 2009 obtingués la llibertat. Dono fe que sempre que l'havia visitat a la presó, prèviament, havia parlat amb els responsables del departament i amb el director del centre de Can Brians-2 i que sempre m'havien comunicat que tot plegat anava més que bé. I tothom n'estava satisfet. Dono fe de la ràbia no continguda de comprovar que el mateix dia que la junta d'avaluació havia de signar el document (quina casualitat!) tot se'n va en orris perquè una persona que havia pretès introduir una dosi de droga en una presó testimoniava que l'Amadeu n'era el destinatari. Ni aquests fets implicaven legalment la necessitat d'aturar el procés ni mai se n'havia parlat, tot i que van ocórrer en una presó catalana. A partir d'aquell moment tot va anar a mal borràs. S'acusà el ciutadà Casellas de fer denúncies calumnioses sobre el comportament d'alguns funcionaris i de la gestió de les presons, i de fer-les públiques amb una clara connotació política. I què? En un estat de dret, qui es consideri calumniat per opinions d'altri ha de recórrer als tribunals, però mai no es poden legitimar altres repressions, sobretot institucionals, endurint-li, fins i tot, el règim d'internament.
Consellera Tura, prou! Cal que ho corregeixi immediatament, tot alliberant Amadeu Casellas. No només per raons humanitàries i per l'autoestima de les nostres institucions, sinó també perquè el sofriment de Casellas (i el que pugui arribar a passar, perquè cent dies de vaga poden ser irreversibles) esdevé una llosa per a la nostra dignitat col•lectiva. És a dir, també per a la dels nostres governants.

Joan Tardà ERC dimecres 28 d’ octubre 2009

NO T’ESMUNYIS CONTRA EL VENT
Que no saps quina negra història
destruirà el seu cor innocent.
Ni si la nit que s’acosta serà
clara o negra i trista
On s’esberlarà el seu crit
contra un mur de gent que no escolta
No t’esmunyis contra el vent
I encara que el cor t’esclati
mira tothom cara a cara
I sentiràs com et reneix
fort i altiu un nou coratge
No t’esmunyis contra el vent!

Montserrat Abelló - Poetessa

Una canción desesperada

Un llibre de Luis Garcia Gil*, sobre el creador de NE ME QUITTE PAS

Ningú no pot ser ell mateix després d'escoltar a Jacques Brel, un dels grans noms de la cançó francesa, perquè pocs són comparables a geni i intensitat el cantautor belga. Una cançó com "Ne me quitte pas" o en cançons que ell mai va considerar poesia tot i que el seu valor líric és inqüestionable. Per aquestes pàgines es passeja el cantor apassionat que estimava les revelacions de la infància, però també l'home que un dia va decidir retirar-se dels escenaris i refugiar-se lluny del món, com Gauguin, a les llunyanes Illes Marqueses. Brel li va cantar al seu país pla, reflecteix per si sola el potencial creatiu del seu autor. Jacques Brel, una cançó desesperada no és només una biografia a l'ús, sinó un aprofundiment en els textos d'aquest artista irrepetible, en la seva evolució creadora caricaturitzar als burgesos i va exaltar l'amistat. A Espanya ha exercit influència en alguns dels nostres cantautors i intèrprets de més valor, des de Joan Manuel Serrat a Joaquín Sabina, passant per Quico Pi de la Serra, Loquillo o Paco Ibáñez. Amb vostès Jacques Brel, l'home i l'artista, l'etern quixot de cançons tan desesperades com eternes. En lletra i en imatges.

Amic Jacques de Joan Isaac

Ai! quants cops m'has lliurat de les valls de la por
i quants cops he vibrat només sentint el teu nom
i quants cops t'he xiulat més d'una cançó
ai! no em deixessis mai mestre Brel, amic Jacques.
Saps molt bé que com tu tinc un País callat
on les boires sovint ceguen els campanars
de la teva he après que és molt gran veure un amic plorar
ai! no em deixessis mai mestre Brel, amic Jacques.
I perdona si avui m'atreveixo a cantar
sempre he estat molt conscient fins on puc arribar
quan t'escolta ulls clucs em fa riure el meu cant
ai! no em deixessis mai mestre Brel, amic Jacques.
Quan t'arribi el moment de dir adéu als teus camps
del silent pla país que tu em vàres mostra
dorm tranquil mestre Brel, amic Jacques
que el teu cant vola baix com les aus de la mar


*Luis García Gil neix a Cadis el 1974. Com a poeta ha publicat La paret íntima i Les ulleres d'Allen. Havent participat també en diverses antologies literàries. A finals de 2004 publica Serrat, cançó a cançó, Que el consagra com un dels principals estudiosos de l'obra del cantautor català. El 2006 aquest llibre s'edita a l'Argentina i el 2008 García Gil col - labora en una cosa personal, El cançoner oficial de Joan Manuel Serrat. Prolongant la seva faceta d'estudiós de la cançó, publica el 2007 el llibre Yupanqui, cobles del “payador” perseguit. Acaba de posar en circulació un assaig sobre el cinema de François Truffaut, un dels màxims exponents de la Nouvelle Vague. Ha escrit i produït el documental Enmig de les ones, en homenatge al poeta José Manuel García Gómez.

El 13 D, pot ser un gran dia.

Murs

http://video.google.com/videoplay?docid=-1238187423178153682#

I res més ara. III de III

Poder-nos dir un altre adéu en dia d’avui, 1er. de novembre

Cant de l'enyor

Ni que només fos
per veure't la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d'una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos
pel suau lliscar d'un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t'enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t'enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Lluís Llach

I res més ara. II de III

I res més.

Esta extraña tarde,
desde mi ventana,
trae la brisa vieja
de por la mañana.

No hay nada aquí:
sólo unos días que se aprestan a pasar,
sólo una tarde en que se puede respirar
un diminuto instante inmenso en el vivir.
Después mirar la realidad y nada más

Y nada más.

Ahora me parece
que hubiera vivido
un caudal de siglos
por viejos caminos.

Silvio Rodríguez Domínguez - Trovador

Aquesta estranya tarda,
des de la meva finestra,
porta la brisa vella
del matí.

No hi ha res aquí:
només uns dies que s'afanyen a passar,
només una tarda en què es pot respirar
un diminut instant immens en el viure.
Després mirar la realitat i res més

I res més.

Ara em sembla
que hagués viscut
un cabal de segles
per vells camins.

I res més.

This strange afternoon
from my window,
breeze brings the old
in the morning.

Nothing here:
Only a few days to prepare to pass,
only one afternoon when you can breathe
a tiny moment in the life immense.
After looking at reality and nothing else

Nothing else.

Now I think
who had lived
a wealth of centuries
for old paths.

I res més ara. I de III

D’aquí un temps aprendràs la diferència entre donar la mà i ajudar algú. I aprendràs que estimar no significa recolzar-se en l’altre i que la companyia no implica sempre seguretat.

Aprendràs que els petons no són contractes, ni regals, ni promeses. Acceptaràs que fins i tot les persones bones podem ferir-te i alguna vegada necessitaràs perdonar-les. Aprendràs que parlar pot alleugerir els dolors de l’anima.

Aprendràs que les amistats vertaderes creixent malgrat les distàncies i que no importa què és el que tens a la vida sinó qui és qui tens a la vida . I també aprendràs que els bons amics són una família que podem triar.

Aprendràs que no em de canviar els amics si estem disposats a acceptar que els amics canvien. Te n’adonaràs que pots passar bons moments amb el teu millor amic sense fer res, només pel plaer de gaudi de la seva presencia.

Descobriràs que a vegades no valorem les persones que més ens importen i és per això que cal que els diguem que els estimem, perquè no podem estar mai segurs de quan serà la última vegada que ens podrem veure.

Descobriràs que cal molt de temps per arribar a ser aquell qui vols ser i que el temps és més curt del que voldries. Aprendràs que no importa on vas arribar si no cap on anaves. Aprendràs que si no domines els teus actes ells et dominaran a tu, i que ser flexible no significa ser feble ni no tenir personalitat, perquè no importa la fragilitat de cada situació; lo important és saber que cada situació té dos costats.

També descobriràs que només perquè algú no t’estima com tu vols, no vol dir que no t’estima tant com pot, perquè hi ha persones que ens estimen però que no saben com demostrar-nos-ho.

No sempre és suficient ser perdonat per algú; de vagades caldrà que et perdonis a tu mateix.

William Shakespeare